Monthly Archives: Juliol 2013

CRÒNICA 22- 28 DE JULIOL

1073202_10200966538957274_1348308344_o

Bona tarda!

setmana a tope de sortides, segur que alguna em deixaré, però és que ja us ho tinc dit que és molt difícil seguir-vos. De moment l’ANA SÁNCHEZ m’ha donat un cop de mà i ha publicat un mega-post amb la crònica de la sortida al Tourmalet. Asusta una mica, sí, però us recomano que el llegiu perquè és molt divertit: CRÒNICA TOURMALET-1

DILLUNS: Sortida btt al Castell d’Escornalbou amb la Merche de capitana. Aquesta noia és imparable.

DIMARTS: Sortida road per a fer el Rondo. Baixant de Colldejou es van trobar unes boges que, a les 8 de la nit estaven pujant al poble per fer running cap a la Mola. Si és que n’hi ha que no tenen coneixement!

DIMECRES: Sortida light btt a Maspujols, i una altra sortida btt a Mas d’Anguera. La Carme i l’Iñaki, a més, van fer sortida road a La Teixeta

DIJOUS: Sortida road al Castell per Riudecanyes

DIVENDRES: Sortida btt multitudinària de no sabe/no contesta, penso que correspon a la foto que encapçala el post, però no n’he tret l’entrellat 😦

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DISSABTE: El José Luis i el Jesus van fer btt al GR de l’Argentera. Van sortir a les 7’30 perquè la ruta és dura i la calor apreta. Per la nit la Montse Presi i la Dolors Sentís van ser les úniques representants pinyonaires a la Nocturna organitzada per la Penya Cicloturista Cambrils. Han contat meravelles de l’organització i de la companyia i han amenaçat amb un fuet que l’any que ve totes les pinyonaires hem de fer acte de presència. Ja ho sabeu! + info a l’enllaç de la Penya…

DIUMENGE: multitud de sortides, i és que el nostre grup té tantes ramificacions que la gent es va agrupant segons li convé. Ara bé, he de dir que seria positiu que quan es passa la info per whatsapp de les sortides, la gent que hi vagi confirmi assistència, en cas contrari, les sortides són puntuals…. no es pot esperar algú que no se sap que ha de venir, ok? Hi ha hagut una sortida btt als Miradors i l’Aleixar, una altra només als Miradors, una sortida road preparatòria de la segona ronda d’assalts al Tourmalet. En aquest cas han anat a La Mussara i la Sonia s’ha estrenat en bici de carretera. Se m’oblidava, l’Eva i el Kike han fet una sortida clandestina, però els hem enxampat. Que no ho sabeu que no se m’escapa res??????

Vinga, que tingueu una bona setmana!

994231_10200427279099715_24057547_n

Les cròniques del Tourmalet 1

Image

Aquest cop, ens hem posat d’acord en realitzar tres cròniques per contar les nostres experiències vers el viatge per ascendir al Tourmalet.

Aquí va la primera, que és del Gallu:

22 de juliol de 2013, quarts de set del matí, surto a buscar el pa per fer els entrepans de les noies i meu, noies??? doncs si, aquesta vegada els “companys de viatge” són noies totes elles. Totes tres components de les ciclistes A Pinyó Fix (Ana Sánchez, Mònica Cidoncha i la meva dona Susana Vázquez).

Un bon esmorzar, preparar casc, guants, bidons, barretes energètiques…carregar bicicletes al cotxe i cap a Sainte Marie de Campan que hi falta gent.

L’aproximació al punt de partida es fa una mica llarga però val la pena, amb el cotxe gaudirem de tres ports de muntanya molt coneguts pels amants del ciclisme i del tour de frança (Et Portilhon, Col de Peyresourde i Col d’Aspin).

 

Deixem els cotxes just a l’entrada del poble, a pocs metres comença la pujada al mític Col du Tourmalet, sortim tots junts, aprofito per fer unes fotos a les noies però desseguida intento agafar un ritme còmode, no he vingut a fer una cronoescalada sinó a gaudir del cicloturisme, tot just abans de sortir hem comentat que el millor serà que cadascú vagi al seu ritme i que quan arrivi al coll baixaré a trobar-les a elles per acomanyar-les els darrers quilòmetres.

A cada quilòmetre hi ha un cartell informatiu on hi posa el que queda per arrivar dalt i la mitjana de pendent, i és molt d’agraïr perquè com tots sabeu quan s’està pujant un coll sempre vas pensant…”falta molt?”

Passat el poblet d’Artigues miro el rellotge, fa poc més de 40 minuts que estic pujant, la veritat és que no s’està fent dur, potser és perquè pujo sol i a un ritme còmode, la qüestió és que estic gaudint i molt, però ara comencen els desnivells durs, a partir d’aquí la mitjana de pendent ja no baixa en cap moment del 8%, i entre els dos túnels que hi ha més amunt i l’estació d’esquí de La Mongie m’adelanten dos ciclistes als que intento seguir uns metres però van massa forts i si els segueixo els darrers quilòmetres es poden fer molts durs, així que segueixo al meu ritme i continuo gaudint d’un paissatge excepcional.

Passat el km. 13 miro amunt, ja es veuen les “paelles” que fa la carretera els darrers quilòmetres, no es gaire diferent de qualsevol altra coll que pugi ben amunt, de fet setmanes abans vaig pujar el Mont Caro i reconec que em va servir de molta ajuda perquè és molt semblant al Tourmalet, la diferència bàsicament és que aquest que estic fent avui no té cap lloc d’aquells que els ciclistes anomenem “descansillos”.

Al darrer revolt trobo un ciclista aturat, l’animo a continuar amb mi els darrers metres  però pel que em sembla entendre té rampes a les cames, li ofereixo algo de menjar però diu que ja té de tot i que prefereix descansar uns minuts, jo sóc concient que falta molt poc així que m’aixeco de la bicicleta i rodo uns metres sense seure fins que de sobte vec el monument que fa hora i mitja que busco, el d’un cicliste nuet pujat a una bicicleta i que conmemora la primera vegada que es va pujar al Tourmalet durant un Tour de França que va ser el 1910 i que curiosament aquest any que es fa 100 anys de la prova ciclista més important del món no s’ha pujat.

He trigat aproximadament una hora i mitja en pujar, per mi no és important el temps que he invertit a pujar, però és inevitable mirar el rellotge, busco algú que em faci una fotografia per inmortalitzar el moment i descanso una mica, és un moment per gaudir sobretot perquè el dia és esplèndit i les vistes excepcionals… ara toca baixar, he promés a les noies que les acompanyaria els darrers quilòmetres, així que començo a baixar, adelanto un ciclista i a poc més de tres quilòmetres trobo la Mònica, freno i sento algú que crida, per lo vist el ciclista que he adelantat més amunt s’ha posat a roda i no me n’he adonat, noto l’impacte al darrera però no arrivo a caure de la bicicleta, en canvi l’altre cicliste va per terra, reconec que és culpa meva i celebro que no haguem près mal cap dels dos, però la roda del darrera de la meva bicicleta està feta un vuit, la Mònica s’atura i baixa de la bicicleta per comprovar que estem bé, però li dic que continui pedalant, ho està fent molt bé, miraré de baixar fins La Mongie a veure si trobo una solució per la bicicleta i tot just arrivar trobo l’Ana i la Susi que s’acaben d’aturar per descansar una mica.

La Susi es queixa, està molt cansada i sembla ser no ha estat bona idea explicar-li el que m’ha passat, tot i així tant ella com l’Ana continuen pedalant, una espera l’altra i es donen ànims, però se’ls està fent molt llarg, així que prefereixen que pugi a fer companyia a la Mònica metre elles van fent els darrers quilòmetres. Com puc arrivo adalt i trobo la Mònica asseguda a la terrassa del bar fent un café amb uns ciclistes estrangers, està contenta però preocupada al mateix temps, les noies triguen molt, li dic que  s’ho estan prenent amb calma i que ja arrivaran i quan fa aproximadament 3 hores que hem sortit de Sainte Marie de Campan apareixen al darrer revolt les dues, l’Ana apretant els darrers metres, està eufòrica, darrera seu la Susi a qui acompanya corrents al costat la Mònica, ja som tots dalt és un moment especial, molt emotiu quan la Susi trenca a plorar perquè se n’adona de lo dur que pot arrivar a ser el ciclisme i comprova allò que tantes i tantes vegades li he dit…que no es pot explicar el que un sent quan puja una muntanya, que ho ha d’esbrinar un mateix.

 

 Aquí teniu la meva versió de tot el viatge:

Salimos de Cambrils el día 21 de julio con rumbo a Viella.

El viaje ha sido muy ameno y hemos encontrado buen tiempo hasta que llegamos a Viella que, como es habitual en esta época del año, truena, llueve y el ambiente es bastante fresquito…

Tras la cena y una velada preparatoria, nos vamos a dormir con la ilusión de que al día siguiente, asumiríamos un gran reto para nosotras. Personalmente, me duermo pensando en lo que me espera al día siguiente y las rampas se suceden en mi mente hasta que consigo dormirme.

Día D, hora H:

Hoy ha tocado diana a las siete de la mañana.

Ni siquiera han hecho falta despertadores…

Tras un buen y contundente desayuno (el Tourmalet requiere un aporte extra de energía), colocamos las bicis en el portabicis que, con tanta gracia y estilo, monta y desmonta nuestra Mónica (a estas alturas, toda una experta) y enfilamos para Sainte Marie de Campan… Tras ascender por tres puertos vertiginosos (Et Portilhon, Col de Peyresourde i Col d’Aspin), los cuales están llenos de ciclistas que vienen y van, sortear algunas vacas por la carretera y curvas a derecha e izquierda, llegamos a nuestro destino.

Los nervios empiezan a aflorar y estamos impacientes por emprender la marcha.

Dados los diferentes niveles, decidimos que el Gallu tiraría por libre y la Mónica le seguiría a cierta distancia.

Susi y yo, decidimos salir juntas y afrontar el reto con tranquilidad. Somos conscientes de que sólo llevamos “cuatro días” haciendo road y algo más de BTT y, lo que nos queda por delante, tiene su miga.

En un primer momento, partimos las tres chicas juntas a buen ritmo. Aquí, las rampas aún son bastante asequibles, a pesar de empezar a rodar cuesta arriba y sin calentamiento previo.

Cuando el trazado empieza a hacerse más sinuoso, Mónica sigue a su ritmo y empieza a alejarse… Se lo ha montado bien, ya que ha decidido llevar música que le permite concentrarse en la ruta y olvidarse un poco de contar los quilómetros y los desniveles.

Susi y yo seguimos a nuestro ritmo… Primera parada técnica para beber agua y cagada! Por cuarta vez en pocos días, el agua me sienta fatal y me crea una “parada” en el estómago que me va fastidiando los próximos kilómetros. Aún así, no voy a rendirme!

Superado un poco el tema del estómago, continuamos ruta. Susi y yo, no paramos de recordar la necesidad imperiosa de encontrar el típico “descansillo” que nos permita recuperar el aliento, pero en ningún momento llega tan ansiada recompensa. Sólo rampas que suben y suben, mucho calor y mucha gente por los márgenes y la carretera.

Mientras tanto, el Gallu va subiendo hasta llegar en un tiempo aproximado de hora y media (este chico está hecho una máquina) que, tras la típica foto de rigor, baja hasta encontrarse con Mónica.

Una vez localizada, decide girar para enfilar la subida de nuevo y tiene un pequeño percance con otro ciclista que le va siguiendo y que choca con su rueda trasera dejándola bastante maltrecha y dando un buen susto a la Mónica que se para al instante.

Afortunadamente, no ha pasado nada más. Sólo la rueda. Xavi anima a Mónica a continuar y así lo hace.

En poco más de dos horas ha llegado al destino. A pesar de hacerse un poco de lío con el tramo final (ve una zona de parking que la confunde por unos instantes).

Varios son los que la animan y casi la empujan, pero ella no se deja empujar… Quiere llegar con su propio esfuerzo y no importa echarle una miradita de advertencia al espontáneo que la quiere ayudar… Como diría la Presi, “mi Moni, es mucha Moni!!!”.

Una vez arriba, se emociona con la gesta que acaba de realizar y no tiene con quien compartirlo así que llama a su padre que se emociona al saber que ya lo ha conseguido. También pasa el parte a la Montse Llaurador para que el resto de pinyonaires, que estaban esperando noticias nuestras, supieran que ya había conseguido llegar.

Haciendo tiempo, varios son los que se ofrecen a hacerle la foto de rigor. Incluso recibe una invitación a café por parte de unos ingleses que han llegado unos minutos antes. Ella, como buena chica y educada que es, acepta la invitación. Lo que haga falta para pasar el tiempo y esperar a que nosotras lleguemos.

 

Mientras tanto, Susi y yo seguimos con nuestra particular odisea…

A la altura de La Mongie, topamos con el Gallu que nos cuenta su peripecia con la bici. Susi, en ese momento, se preocupa y rompe su concentración. Hasta ese momento, ha estado subiendo y tirando de mí, pero las tornas cambian y empieza a bajar el rendimiento.

Yo, sin embargo, nada más ver que los quilómetros iban bajando, más eufórica me ponía y mejor me sentía, pero mi compañera de fatigas estaba pasando un mal momento y, tal como había hecho ella al principio conmigo, decidí quedarme con ella e intentar que continuara hasta el final. Ya sólo nos quedaban unos 9km más o menos y había que hacerlos como fuera.

Gallu, tras enderezar un poco la rueda, volvió a subir en busca de Mónica para que no estuviera sola y esperarnos con ella.

Nosotras seguíamos tirando del carro y cada vez estábamos más cerca.

Ya se podían ver las dos últimas rampas en forma de herradura. Yo, cada vez con más ganas de llegar. Susi luchando con todas sus fuerzas por superar cada quilómetro…

En la recta final, antes de girar al preciado destino, vemos aparecer a la Mónica y el Gallu chillando como locos y sin parar de decirnos que ya habíamos llegado y que sólo era cuestión de 300 metros. Yo, que estaba como una moto ya, me adelanté y llegué pletórica al famoso monolito y acto seguido llegó la Susi flanqueada por la Mónica y el Gallu.

 

Su reacción, fue la de llorar como una niña, cosa totalmente comprensible si contamos todo el esfuerzo final que realizó. Gallu acudió a abrazarla y consolarla, Mónica y yo hicimos lo propio y todos empezamos a derramar unas lagrimillas y a abrazarnos emocionados.

¡Por fin habíamos conseguido coronar el Tourmalet!

Ya no había dolor en nuestras piernas. Como si fuera un parto, ver la famosa estatua, nos quitó el sufrimiento al instante.

Cuatro fotos y para abajo, que la Mónica y el Gallu ya estaban pasando frío.

Tiramos para abajo la Mónica y yo… Ahora es la mía! Me encanta bajar y la ocasión la pintaban calva.

El único inconveniente, las manos, que se engarrotaban del frío y de andar frenando, pero pude disfrutar mucho a pesar del mal estado de la carretera.

Mientras bajaba, iba repasando mentalmente cada uno de los quilómetros y me recordaba a mí misma lo que había conseguido. Estaba en trance y con las endorfinas flotando en mi cabeza. Si hace seis meses me lo hubieran dicho, no me lo hubiera creído. Sólo el que comparte nuestra afición, puede hacerse la idea de lo que hacer una cima como esa significa.

Llegamos de vuelta al coche sin ningún incidente más.

¡Seguíamos emocionadas!

Había llegado el momento de reponer fuerzas y nada mejor que atacar los bocatas que con tanto amor nos había preparado Gallu por la mañana.

Aprovechando una zona de pic-nic, nos comimos los bocatas comentando la jugada, muy satisfechos de haber conseguido realizar el reto .

El martes 23, nueva salida a Baqueira, previa visita a Arties para inspeccionar los daños que la riada del Garona provocó en la zona a primeros de junio.

Para mí, un poco durilla porque las piernas estaban cansadas del día anterior, pero con esfuerzo y tesón, no hubo rampa que se me resistiera. El resto, en su línea… Parecían frescos.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Llegamos al Pla de Beret, coca-cola en la terraza de las pistas y vuelta para casa a comer que amenazaba tormenta. Por la tarde, tras despejarse y salir el sol, salimos por el pueblo a hacer turismo. Yo, particularmente, no había estado nunca y me gustó dar una vuelta.

El miércoles 24, los grupos se disgregaron. Chicos por un lado y chicas por otro.

El tercer día consecutivo de bici. En un primer momento, decidimos tirar todos juntos a Les. Más de 20km bajando que a la vuelta habrá que subir, por lo que la frase mítica de la Mónica “tornar és baixar” ya no vale.

Los chicos, tienen intención de hacer unos cuantos puertos, así que se lían la manta a la cabeza y tiran para  el Portilhon. Nosotras seguimos hasta LES y paramos para tomar café.

No os preocupéis pues la crónica de los tres puertos, os la contará Sergi enseguida…

Volvemos para Vielha a golpe de pedal. Hoy estamos más relajadas y nos permitimos tomarnos tiempo para hacernos unas fotillos.

Ellos siguen con la ruta de los puertos y ahora van para Guardader d’Arres.

Pasamos por Vielha y seguimos camino para Arties. Hemos quedado con los chicos para comer.

Tras reponer fuerzas con unas tapas muy buenas, las chicas tiramos para casa y ellos van para el Port de la Bonaigua. Hoy le están dando bien. Cuando acaban, han hecho 105km y 2500m positivos de desnivel.

Por la tarde, vamos al Saut deth Pish, a echar unas fotos.

Las vistas son fabulosas y los precipicios también, jejeje. Ha estado bien cambiar las bicis por una rutilla a pie.

El jueves, hay que volver a casa. Nuestra aventura llega a su fin.

Han sido cinco días estupendos en los que hemos podido disfrutar de la bici, los paisajes y la compañía de gente maravillosa.

A buen seguro, podremos repetirlo algún día.

La Crònica del Sergi Rubio:

Aquests dies hem viscut una experiència unica, emular als ciclistes que sovim veiem per la tele pujant cims de 1ª o com diuen al Tour,, hors de categorie!
Jo vaig arrivar el dimarts per la nit i la Mònica, l’Anna, la Susi i el Gallu, ja havien fet el Tourmalet el dilluns i Pla de Beret el dimarts, em van explicar les seves experiències i em van fer dentetes però em queda el consol de que el podré fer més endevant.
Al matí següent no vam matinar gaire perque amb la rasca que fa a la vall no cal, vam agafar les bicis i vam tirar direcció al Portilhon. Quan vam arrivar al poble d’on comença el cim les noies van continuar el camí per la vall i el Gallu i jo vam començar a pujar aquest mític port de montanya.. Vam començar molt forts a 16 km/h  i pel camí anàvem adelantant ciclistes,, naltros els hi posavem noms,, el Froome, etc… es una pujada que es va endurint amb rampes de fins al 15%. Vam arrivar en un plis plas adalt, 37 minuts i el Gallu ja m’esperava,, una conversa amb un gavatxo demostrant el nostre francés macarronic, la típica foto i cap abaix a veure si ens trobavem altre cop amb les noies.. i llavors patapam,, puntxada en un soc de la carretera. I el més fort, ens adonem que els dos anàvem sense mantxa, sort de dos gregaris de luxe francesos que ens la van prestar,, baixem al poble i quan vam preguntar als mossos que hi eren ens van dir que havien marxat i que anàven molt fortes, jo crec que volien dir que estaven molt bones,, però com anàven de uniforme….
El Gallu que es un guia excel.lent i se sap la vall com si fos casa seva em diu que pujarem una montanya (El Guardader d’Arres) per mi totalment desconeguda.
Comença com un camí asfaltat i acabem adalt fent ciclocros damunt de les pedres, amb una mitjana superior a les altres dos pujades. La Mendiz del Ribi pateix quan els percentatges arriven fins al 17% perque hem falta desarrollo. Aqui no adelantem ningú perque casi no pasa ni cristo, però pel camí ens enxampa un ciclista autòcton que va de rosa (quina casualitat) estem una estona xerrant amb ell  i al final martxa com diu el Perico (solo tirando a ritmo) de baixada pasem per un poble que es diu vila-no se que,, d’allí es veu l’Aneto els dies clars, o sigui mai, després de xerrar amb una autóctona andalussa tirem montanya abaix i penso que la feina ja està feta,, al arrivar al plà tirem com si fossim els gregaris del Cavendish,, a 25, 30 pel plà fins que arrivem a Arties (potser m’equivoco) allí les noies ja estan amb el xampú a la taula,,,per fí perque les cames ja em fan figa…
Dinem uns pintxos i tenim tanta sed que el Gallu i jo acabem marejats amb els xampús,, llavors arriva el moment que he d’agrair,, em piquen per fer la Bonaigua,, jo dic que paso que estic mort,, però xiquet,, com som,,, als que fem aquestes coses sempre ens queda el regustillu de dir,, perque no?..
I el Gallu i jo agafem les burretes i ens dirigim cap a la Bonaigua.. anem xerrant i paint els xampus quan ens adelanta un grup de guiris,,, jo diria que suisos,, entre ells una noia. No soc gens masclista però el Gallu i jo ens mirem i ens adonem que anem de passeig i comencem a tirar, a un ritme constant anem atrapant als guiris i abans d’arrivar a Beret ja els hem passat a quasi tots (inclós la noia). A partir d’aqui ja no trobem ningú més,, només els valents fan aquesta pujada,, es molt dura però amb un ritme molt constant i amb una recta que mai s’acava,,quan porto una estona m’adono que la calor no li ha anat be al Gallu que es queda enrera, i jo penso que a la pròxima cursa em doparé amb pintxos i xampús.. Al final la carretera comença a recargolar-se i a fer-se més dura i noto altre cop que les cames no tiren amb el desarrollo que porto,, m’atrapa el Gallu i els tres últims kms anem animant-nos i xerrant,, adalt ens espera el cim i un munt de vaques pasturant.. La satisfacció al arrivar adalt es insuperable, subidon, subidon,, foto, coca-cola en un bar clavadini que hi ha al cim i cap a Vielha.. Com no podia ser d’un altra manera a tope,, no tenim remei!!!

En resumen dos dies en que he disfrutat de la bici ,, d’uns paissatges “im presionantes” i de la companyia de 4 persones que tenen l’esperit pinyonaire,, “sempre es pot fer tot i sempre amb bona cara”.

Ànims als que fareu el tourmalet, segur que disfrutareu molt!!

By: Ana Sánchez

Objectiu: Tourmalet

Aquest cop, ens hem posat d’acord en realitzar tres cròniques per contar les nostres experiències vers el viatge per ascendir al Tourmalet.
Aquí va la primera, que és del Gallu:

22 de juliol de 2013, quarts de set del matí, surto a buscar el pa per fer els entrepans de les noies i meu, noies??? doncs si, aquesta vegada els “companys de viatge” són noies totes elles. Totes tres components de les ciclistes A Pinyó Fix (Ana Sánchez, Mònica Cidoncha i la meva dona Susana Vázquez).

Un bon esmorzar, preparar casc, guants, bidons, barretes energètiques…carregar bicicletes al cotxe i cap a Sainte Marie de Campan que hi falta gent.

L’aproximació al punt de partida es fa una mica llarga però val la pena, amb el cotxe gaudirem de tres ports de muntanya molt coneguts pels amants del ciclisme i del tour de frança (Et Portilhon, Col de Peyresourde i Col d’Aspin).

Deixem els cotxes just a l’entrada del poble, a pocs metres comença la pujada al mític Col du Tourmalet, sortim tots junts, aprofito per fer unes fotos a les noies però desseguida intento agafar un ritme còmode, no he vingut a fer una cronoescalada sinó a gaudir del cicloturisme, tot just abans de sortir hem comentat que el millor serà que cadascú vagi al seu ritme i que quan arrivi al coll baixaré a trobar-les a elles per acomanyar-les els darrers quilòmetres.

A cada quilòmetre hi ha un cartell informatiu on hi posa el que queda per arrivar dalt i la mitjana de pendent, i és molt d’agraïr perquè com tots sabeu quan s’està pujant un coll sempre vas pensant…”falta molt?”

Passat el poblet d’Artigues miro el rellotge, fa poc més de 40 minuts que estic pujant, la veritat és que no s’està fent dur, potser és perquè pujo sol i a un ritme còmode, la qüestió és que estic gaudint i molt, però ara comencen els desnivells durs, a partir d’aquí la mitjana de pendent ja no baixa en cap moment del 8%, i entre els dos túnels que hi ha més amunt i l’estació d’esquí de La Mongie m’adelanten dos ciclistes als que intento seguir uns metres però van massa forts i si els segueixo els darrers quilòmetres es poden fer molts durs, així que segueixo al meu ritme i continuo gaudint d’un paissatge excepcional.

Passat el km. 13 miro amunt, ja es veuen les “paelles” que fa la carretera els darrers quilòmetres, no es gaire diferent de qualsevol altra coll que pugi ben amunt, de fet setmanes abans vaig pujar el Mont Caro i reconec que em va servir de molta ajuda perquè és molt semblant al Tourmalet, la diferència bàsicament és que aquest que estic fent avui no té cap lloc d’aquells que els ciclistes anomenem “descansillos”.

Al darrer revolt trobo un ciclista aturat, l’animo a continuar amb mi els darrers metres però pel que em sembla entendre té rampes a les cames, li ofereixo algo de menjar però diu que ja té de tot i que prefereix descansar uns minuts, jo sóc concient que falta molt poc així que m’aixeco de la bicicleta i rodo uns metres sense seure fins que de sobte vec el monument que fa hora i mitja que busco, el d’un cicliste nuet pujat a una bicicleta i que conmemora la primera vegada que es va pujar al Tourmalet durant un Tour de França que va ser el 1910 i que curiosament aquest any que es fa 100 anys de la prova ciclista més important del món no s’ha pujat.

He trigat aproximadament una hora i mitja en pujar, per mi no és important el temps que he invertit a pujar, però és inevitable mirar el rellotge, busco algú que em faci una fotografia per inmortalitzar el moment i descanso una mica, és un moment per gaudir sobretot perquè el dia és esplèndit i les vistes excepcionals… ara toca baixar, he promés a les noies que les acompanyaria els darrers quilòmetres, així que començo a baixar, adelanto un ciclista i a poc més de tres quilòmetres trobo la Mònica, freno i sento algú que crida, per lo vist el ciclista que he adelantat més amunt s’ha posat a roda i no me n’he adonat, noto l’impacte al darrera però no arrivo a caure de la bicicleta, en canvi l’altre cicliste va per terra, reconec que és culpa meva i celebro que no haguem près mal cap dels dos, però la roda del darrera de la meva bicicleta està feta un vuit, la Mònica s’atura i baixa de la bicicleta per comprovar que estem bé, però li dic que continui pedalant, ho està fent molt bé, miraré de baixar fins La Mongie a veure si trobo una solució per la bicicleta i tot just arrivar trobo l’Ana i la Susi que s’acaben d’aturar per descansar una mica.

La Susi es queixa, està molt cansada i sembla ser no ha estat bona idea explicar-li el que m’ha passat, tot i així tant ella com l’Ana continuen pedalant, una espera l’altra i es donen ànims, però se’ls està fent molt llarg, així que prefereixen que pugi a fer companyia a la Mònica metre elles van fent els darrers quilòmetres. Com puc arrivo adalt i trobo la Mònica asseguda a la terrassa del bar fent un café amb uns ciclistes estrangers, està contenta però preocupada al mateix temps, les noies triguen molt, li dic que s’ho estan prenent amb calma i que ja arrivaran i quan fa aproximadament 3 hores que hem sortit de Sainte Marie de Campan apareixen al darrer revolt les dues, l’Ana apretant els darrers metres, està eufòrica, darrera seu la Susi a qui acompanya corrents al costat la Mònica, ja som tots dalt és un moment especial, molt emotiu quan la Susi trenca a plorar perquè se n’adona de lo dur que pot arrivar a ser el ciclisme i comprova allò que tantes i tantes vegades li he dit…que no es pot explicar el que un sent quan puja una muntanya, que ho ha d’esbrinar un mateix.

Aquí teniu la meva versió de tot el viatge:

Salimos de Cambrils el día 21 de julio con rumbo a Viella.

El viaje ha sido muy ameno y hemos encontrado buen tiempo hasta que llegamos a Viella que, como es habitual en esta época del año, truena, llueve y el ambiente es bastante fresquito…

Tras la cena y una velada preparatoria, nos vamos a dormir con la ilusión de que al día siguiente, asumiríamos un gran reto para nosotras. Personalmente, me duermo pensando en lo que me espera al día siguiente y las rampas se suceden en mi mente hasta que consigo dormirme.

Día D, hora H:

Hoy ha tocado diana a las siete de la mañana.

Ni siquiera han hecho falta despertadores…

Tras un buen y contundente desayuno (el Tourmalet requiere un aporte extra de energía), colocamos las bicis en el portabicis que, con tanta gracia y estilo, monta y desmonta nuestra Mónica (a estas alturas, toda una experta) y enfilamos para Sainte Marie de Campan… Tras ascender por tres puertos vertiginosos (Et Portilhon, Col de Peyresourde i Col d’Aspin), los cuales están llenos de ciclistas que vienen y van, sortear algunas vacas por la carretera y curvas a derecha e izquierda, llegamos a nuestro destino.

Los nervios empiezan a aflorar y estamos impacientes por emprender la marcha.

Dados los diferentes niveles, decidimos que el Gallu tiraría por libre y la Mónica le seguiría a cierta distancia.

Susi y yo, decidimos salir juntas y afrontar el reto con tranquilidad. Somos conscientes de que sólo llevamos “cuatro días” haciendo road y algo más de BTT y, lo que nos queda por delante, tiene su miga.

En un primer momento, partimos las tres chicas juntas a buen ritmo. Aquí, las rampas aún son bastante asequibles, a pesar de empezar a rodar cuesta arriba y sin calentamiento previo.

Cuando el trazado empieza a hacerse más sinuoso, Mónica sigue a su ritmo y empieza a alejarse… Se lo ha montado bien, ya que ha decidido llevar música que le permite concentrarse en la ruta y olvidarse un poco de contar los quilómetros y los desniveles.

Susi y yo seguimos a nuestro ritmo… Primera parada técnica para beber agua y cagada! Por cuarta vez en pocos días, el agua me sienta fatal y me crea una “parada” en el estómago que me va fastidiando los próximos kilómetros. Aún así, no voy a rendirme!

Superado un poco el tema del estómago, continuamos ruta. Susi y yo, no paramos de recordar la necesidad imperiosa de encontrar el típico “descansillo” que nos permita recuperar el aliento, pero en ningún momento llega tan ansiada recompensa. Sólo rampas que suben y suben, mucho calor y mucha gente por los márgenes y la carretera.

Mientras tanto, el Gallu va subiendo hasta llegar en un tiempo aproximado de hora y media (este chico está hecho una máquina) que, tras la típica foto de rigor, baja hasta encontrarse con Mónica.

Una vez localizada, decide girar para enfilar la subida de nuevo y tiene un pequeño percance con otro ciclista que le va siguiendo y que choca con su rueda trasera dejándola bastante maltrecha y dando un buen susto a la Mónica que se para al instante.

Afortunadamente, no ha pasado nada más. Sólo la rueda. Xavi anima a Mónica a continuar y así lo hace.

En poco más de dos horas ha llegado al destino. A pesar de hacerse un poco de lío con el tramo final (ve una zona de parking que la confunde por unos instantes).

Varios son los que la animan y casi la empujan, pero ella no se deja empujar… Quiere llegar con su propio esfuerzo y no importa echarle una miradita de advertencia al espontáneo que la quiere ayudar… Como diría la Presi, “mi Moni, es mucha Moni!!!”.

Una vez arriba, se emociona con la gesta que acaba de realizar y no tiene con quien compartirlo así que llama a su padre que se emociona al saber que ya lo ha conseguido. También pasa el parte a la Montse Llaurador para que el resto de pinyonaires, que estaban esperando noticias nuestras, supieran que ya había conseguido llegar.

Haciendo tiempo, varios son los que se ofrecen a hacerle la foto de rigor. Incluso recibe una invitación a café por parte de unos ingleses que han llegado unos minutos antes. Ella, como buena chica y educada que es, acepta la invitación. Lo que haga falta para pasar el tiempo y esperar a que nosotras lleguemos.

Mientras tanto, Susi y yo seguimos con nuestra particular odisea…

A la altura de La Mongie, topamos con el Gallu que nos cuenta su peripecia con la bici. Susi, en ese momento, se preocupa y rompe su concentración. Hasta ese momento, ha estado subiendo y tirando de mí, pero las tornas cambian y empieza a bajar el rendimiento.

Yo, sin embargo, nada más ver que los quilómetros iban bajando, más eufórica me ponía y mejor me sentía, pero mi compañera de fatigas estaba pasando un mal momento y, tal como había hecho ella al principio conmigo, decidí quedarme con ella e intentar que continuara hasta el final. Ya sólo nos quedaban unos 9km más o menos y había que hacerlos como fuera.

Gallu, tras enderezar un poco la rueda, volvió a subir en busca de Mónica para que no estuviera sola y esperarnos con ella.

Nosotras seguíamos tirando del carro y cada vez estábamos más cerca.

Ya se podían ver las dos últimas rampas en forma de herradura. Yo, cada vez con más ganas de llegar. Susi luchando con todas sus fuerzas por superar cada quilómetro…

En la recta final, antes de girar al preciado destino, vemos aparecer a la Mónica y el Gallu chillando como locos y sin parar de decirnos que ya habíamos llegado y que sólo era cuestión de 300 metros. Yo, que estaba como una moto ya, me adelanté y llegué pletórica a la famosa estatua y acto seguido llegó la Susi flanqueada por la Mónica y el Gallu.

Su reacción, fue la de llorar como una niña, cosa totalmente comprensible si contamos todo el esfuerzo final que realizó. Gallu acudió a abrazarla y consolarla, Mónica y yo hicimos lo propio y todos empezamos a derramar unas lagrimillas y a abrazarnos emocionados.

¡Por fin habíamos conseguido coronar el Tourmalet!

Ya no había dolor en nuestras piernas. Como si fuera un parto, ver la famosa estatua, nos quitó el sufrimiento al instante.

Cuatro fotos y para abajo, que la Mónica y el Gallu ya estaban pasando frío.

Tiramos para abajo la Mónica y yo… Ahora es la mía! Me encanta bajar y la ocasión la pintaban calva.

El único inconveniente, las manos, que se engarrotaban del frío y de andar frenando, pero pude disfrutar mucho a pesar del mal estado de la carretera.

Mientras bajaba, iba repasando mentalmente cada uno de los quilómetros y me recordaba a mí misma lo que había conseguido. Estaba en trance y con las endorfinas flotando en mi cabeza. Si hace seis meses me lo hubieran dicho, no me lo hubiera creído. Sólo el que comparte nuestra afición, puede hacerse la idea de lo que hacer una cima como esa significa.

Llegamos de vuelta al coche sin ningún incidente más.

¡Seguíamos emocionadas!

Había llegado el momento de reponer fuerzas y nada mejor que atacar los bocatas que con tanto amor nos había preparado Gallu por la mañana.

Aprovechando una zona de pic-nic, nos comimos los bocatas comentando la jugada, muy satisfechos de haber conseguido realizar el reto .

El martes 23, nueva salida a Baqueira, previa visita a Arties para inspeccionar los daños que la riada del Garona provocó en la zona a primeros de junio.

Para mí, un poco durilla porque las piernas estaban cansadas del día anterior, pero con esfuerzo y tesón, no hubo rampa que se me resistiera. El resto, en su línea… Parecían frescos.

Llegamos a Beret, coca-cola en la terraza de las pistas y vuelta para casa a comer que amenazaba tormenta. Por la tarde, tras despejarse y salir el sol, salimos por el pueblo a hacer turismo. Yo, particularmente, no había estado nunca y me gustó dar una vuelta.

El miércoles 24, los grupos se disgregaron. Chicos por un lado y chicas por otro.

El tercer día consecutivo de bici. En un primer momento, decidimos tirar todos juntos a Les. Más de 20km bajando que a la vuelta habrá que subir, por lo que la frase mítica de la Mónica “tornar és baixar” ya no vale.

Los chicos, tienen intención de hacer unos cuantos puertos, así que se lían la manta a la cabeza y tiran para el Portilhon. Nosotras seguimos hasta LES y paramos para tomar café.

No os preocupéis pues la crónica de los tres puertos, os la contará Sergi enseguida…

Volvemos para Vielha a golpe de pedal. Hoy estamos más relajadas y nos permitimos tomarnos tiempo para hacernos unas fotillos.

Ellos siguen con la ruta de los puertos y ahora van para Guardader d’Arres.

Pasamos por Vielha y seguimos camino para Arties. Hemos quedado con los chicos para comer.

Tras reponer fuerzas con unas tapas muy buenas, las chicas tiramos para casa y ellos van para el Port de la Bonaigua. Hoy le están dando bien. Cuando acaban, han hecho 105km y 2500m positivos de desnivel.

Por la tarde, vamos al Saut deth Pish, a echar unas fotos.

Las vistas son fabulosas y los precipicios también, jejeje. Ha estado bien cambiar las bicis por una rutilla a pie.

El jueves, hay que volver a casa. Nuestra aventura llega a su fin.

Han sido cinco días estupendos en los que hemos podido disfrutar de la bici, los paisajes y la compañía de gente maravillosa.

A buen seguro, podremos repetirlo algún día.

La Crònica del Sergi Rubio:

Aquests dies hem viscut una experiència unica, emular als ciclistes que sovim veiem per la tele pujant cims de 1ª o com diuen al Tour,, hors de categorie!
Jo vaig arrivar el dimarts per la nit i la Mònica, l’Anna, la Susi i el Gallu, ja havien fet el Tourmalet el dilluns i Pla de Beret el dimarts, em van explicar les seves experiències i em van fer dentetes però em queda el consol de que el podré fer més endevant.
Al matí següent no vam matinar gaire perque amb la rasca que fa a la vall no cal, vam agafar les bicis i vam tirar direcció al Portilhon. Quan vam arrivar al poble d’on comença el cim les noies van continuar el camí per la vall i el Gallu i jo vam començar a pujar aquest mític port de montanya.. Vam començar molt forts a 16 km/h i pel camí anàvem adelantant ciclistes,, naltros els hi posavem noms,, el Froome, etc… es una pujada que es va endurint amb rampes de fins al 15%. Vam arrivar en un plis plas adalt, 37 minuts i el Gallu ja m’esperava,, una conversa amb un gavatxo demostrant el nostre francés macarronic, la típica foto i cap abaix a veure si ens trobavem altre cop amb les noies.. i llavors patapam,, puntxada en un soc de la carretera. I el més fort, ens adonem que els dos anàvem sense mantxa, sort de dos gregaris de luxe francesos que ens la van prestar,, baixem al poble i quan vam preguntar als mossos que hi eren ens van dir que havien marxat i que anàven molt fortes, jo crec que volien dir que estaven molt bones,, però com anàven de uniforme….
El Gallu que es un guia excel.lent i se sap la vall com si fos casa seva em diu que pujarem una montanya (El Guardader d’Arres) per mi totalment desconeguda.
Comença com un camí asfaltat i acabem adalt fent ciclocros damunt de les pedres, amb una mitjana superior a les altres dos pujades. La Mendiz del Ribi pateix quan els percentatges arriven fins al 17% perque hem falta desarrollo. Aqui no adelantem ningú perque casi no pasa ni cristo, però pel camí ens enxampa un ciclista autòcton que va de rosa (quina casualitat) estem una estona xerrant amb ell i al final martxa com diu el Perico (solo tirando a ritmo) de baixada pasem per un poble que es diu vila-no se que,, d’allí es veu l’Aneto els dies clars, o sigui mai, després de xerrar amb una autóctona andalussa tirem montanya abaix i penso que la feina ja està feta,, al arrivar al plà tirem com si fossim els gregaris del Cavendish,, a 25, 30 pel plà fins que arrivem a Arties (potser m’equivoco) allí les noies ja estan amb el xampú a la taula,,,per fí perque les cames ja em fan figa…
Dinem uns pintxos i tenim tanta sed que el Gallu i jo acabem marejats amb els xampús,, llavors arriva el moment que he d’agrair,, em piquen per fer la Bonaigua,, jo dic que paso que estic mort,, però xiquet,, com som,,, als que fem aquestes coses sempre ens queda el regustillu de dir,, perque no?..
I el Gallu i jo agafem les burretes i ens dirigim cap a la Bonaigua.. anem xerrant i paint els xampus quan ens adelanta un grup de guiris,,, jo diria que suisos,, entre ells una noia. No soc gens masclista però el Gallu i jo ens mirem i ens adonem que anem de passeig i comencem a tirar, a un ritme constant anem atrapant als guiris i abans d’arrivar a Beret ja els hem passat a quasi tots (inclós la noia). A partir d’aqui ja no trobem ningú més,, només els valents fan aquesta pujada,, es molt dura però amb un ritme molt constant i amb una recta que mai s’acava,,quan porto una estona m’adono que la calor no li ha anat be al Gallu que es queda enrera, i jo penso que a la pròxima cursa em doparé amb pintxos i xampús.. Al final la carretera comença a recargolar-se i a fer-se més dura i noto altre cop que les cames no tiren amb el desarrollo que porto,, m’atrapa el Gallu i els tres últims kms anem animant-nos i xerrant,, adalt ens espera el cim i un munt de vaques pasturant.. La satisfacció al arrivar adalt es insuperable, subidon, subidon,, foto, coca-cola en un bar clavadini que hi ha al cim i cap a Vielha.. Com no podia ser d’un altra manera a tope,, no tenim remei!!!

En resumen dos dies en que he disfrutat de la bici ,, d’uns paissatges “im presionantes” i de la companyia de 4 persones que tenen l’esperit pinyonaire,, “sempre es pot fer tot i sempre amb bona cara”.

Ànims als que fareu el tourmalet, segur que disfrutareu molt!!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

CRÒNICA 20-21 JULIOL

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquesta setmana hi han hagut moltes sortides, com sempre, però la sortida estrella ha estat la 2a Nocturna Pink Only Girls.

DILLUNS: Sortida btt a Rifà

DIMARTS: Dia festiu a Cambrils, per a celebrar la Mare de Déu del Carme, però les pinyonaires, en comptes de santificar la festa, van agafar la bici en massa per anar a pedalar. Hi van haver dues sortides, una btt de la Montse Kittie i l’Eva que vés a saber què pretenien, i van arribar a Vilanova per uns camins nous, qualificant la sortida de terapèutica (!!??), i una sortida road de 63 km, continuant amb l’entrenament pre-Tourmalet de les pinyonaires que ara mateix estan de camí cap a Vielha.

DIMECRES: sortida btt a les 18 h. per evitar les calorades. Riudecols, Botarell, Riudecanyes, Montbrió

DIJOUS: Sortida road amb força gent a Colldejou, Pratdip, S. Marina, i pujada a Llaberia. 66 km. en total

DISSABTE: 2a nocturna Pink Only-Girls a Alforja passant per la Perdiueta. Com sempre, una sortida amb força pinyonaires que van gaudir de les especialitats  preparades a l’ermita d’Alforja i, si l’any passat en aquesta mateixa sortida es van guarnir amb garlandes, enguany els barrets han estat les protagonistes. Com que jo mateixa no hi vaig anar (tinc problemes de son “post-sopar”, animo a les participants a que deixin les seves impressions en comentari dins aquest post.

DIUMENGE: sortida btt Maspujols, Aleixar, Les Borges, amb esmorzar en aquest poble.

Que vagi molt bé la setmana i molta sort als valents i valentes que intentaran coronar el Tourmalet.

 

PREVISIÓ SORTIDES CAP DE SETMANA.

Hola bona tada, aquest cap de setmana deixem les sortides de costum de dissabte i diumenge per fer una sortida nocturna.

NOCTURNES PINK, Anem a Alforja, sortirem de la font a les 19h, qui no estigui apuntat encara te temps, només cal que ho digui, al bloc, face, correu ……, com sigui. Ens ho passarem genial, això si només noies. 😉

Fins dissabte, Roser.

1045172_10200406926481078_2047475977_n

CRÒNICA 8-14 JULIOL

1074348_10200878245069982_1895540731_o

Bona tarda pinyonaires,

això és el que va donar de si la setmana passada:

DILLUNS: Sortida road a Porrera del Sergi i les seves xiques. Bé, no va ser 100 % road, perquè el jefe es va emportar la seva rockrider btt, però com que està fort com un toro, doncs ni es va notar. Per cert, que es van entretenir a cronometrar-se pujant a la Teixeta, i la veritat és que tothom està millorant marques. Enhorabona!

DIMARTS: Sortida btt a la Perdiueta per a preparar la propera nocturna. Ens vam aplegar força gent i vam parar a fer un xampú a l’ermita d’Alforja on la Dolors va ultimar detalls del sopar. Aquest dia també hi va haver una sortida road.

DIMECRES:  El Sergi un altre cop va fer de guia d’una sortida a Rifà i Les Olles, sortida que va constar de dues punxades: una roda, i una punxada al cul. Resulta que pujant les cagate lorito algú/na (no diré el nom per discreció) va notar com una cremada molt intensa al cul, va fotre un crit i es van parar tots. Resulta que una abella o vespa havia traspassat el culotte i li havia fotut una bona picada. Ai, mare, les coses que s’han de sentir!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DIJOUS: Sortida btt a l’Ermita de S. Pere. El poder de convocatòria de la Mònica és important, i cap alli se’n va anar un bon grupet que es van remullar una mica, però això va servir per tal que fessin la pujada a l’ermita d’allò més fresquets. També hi va haver sortida road de 50 km., les cireretes al revés. I jo em pregunto: com pot ser que siguin sempre al revés les cireretes, no les podeu fer alguna vegada per la via normal??? (ho dic des de la ignorància, que consti!)

DISSABTE: Sortida btt a les 8’30 a la Font amb ruta “No sabe/no contesta“, això és el que va posar l’Ana al facebook, i com que ningú va piular, doncs aqui s’acaba la crònica

DIUMENGE: la sortida estrella de la setmana, a SANTES CREUS, de 108 km. Ha estat una sortida si/no si/no, perquè hi havia diverses veus que deien d’ajornar-la per culpa de la calor, i finalment, tot i que hi va haver baixes, es va fer. La calor va respectar una mica i van fer-la bastant ràpidament d’anada i de tornada, aprofitant totes les basses i les fonts per a refrescar-se una mica. Així mateix va ser un dia de topada amb tota mena de bèsties, des de rates i conills fins a serps. Penseu que algú en va trepitjar una! També al loro amb els camps de blat, es veu que les fotos queden molt xules, però després pica bastant. Aquest mateix diumenge també hi va haver sortida road a La Mussara i Castillejos continuant l’entrenament per al Tourmalet.

I estigueu al cas que, si no m’equivoco, dissabte que ve tenim la propera NOCTURNA PINK by Dolors. D’aqui no res la Montse Llauradó passarà correu per tal que us apunteu. Fins la propera!

 

 

PREVISIÓ SORTIDES 13 I 14 DE JULIOL

Hola bona nit, demà dissabte sortida btt a les 8:30h a la font, el destí encara està per decidir.

Diumenge sortida de btt a les 8:00h a la font per anar a Santes Creus, amb paradeta per fer un bocata a Santes Creus i tornada.

Diumenge també a les 8:00h sortida road per anar a la Mussara i tornada per Castillejos, 11:30 a 12:00h a Cambrils.

Disfruteu del cap de setmana, Roser.

CRÒNICA 1ª SETMANA DE JULIOL

Comença la calor i em sembla que les sortides del matí seràn més aviat i les de la tarda més tard, uuuuffffff costa pedalar, ja començem a  fer rutes buscant les fonts dels pobles; jijiiiiii.

Dimarts: Moltes sortides, al matí super sortida a Cornudella per part de la Mònica, Sergi, Pietat, Fona, Kitty, Dolors, Johnny i Anna S. Tarda, dues sortides, sortida road, David, Carme, Isa i Lluïsa. I sortida btt iniciació al pantà de Riudecanyes, Enric, Silvia, Jordina i Roser.

Dimecres: Nocturna a peu a la Mola organitzada pel Gallu, i acompanyat per uns cuants pinyonaires i els seus fills, i el retorn de la Maite de Leon.

Dijous: Sortida a Vilaplana Kitty, Mònica, Sonia S., 3-7 i Anna S, amb paradeta a Ermita de Sant Blai.

Divendres: Sortida btt a Pratdip (Bratpit jejejejje). Dolors V, Isa, Carme, Maite, Mireia, Luïsa i Roser.

Dissabte: Ermita de Sant Pere per part de la Pietat, Anna Q., Anna T., Dolors V., Merche i Anna S.

Diumenge: Sortides btt a completo, Maspujols, Aleixar, Alforja, jajjaj, vam sortir tots junts però vam fer nombrosos grupets. I sortida road a Porrera.

Recordeu………….!!!!!!!!!!!!!!!!aquest diumenge sortida especial a Santes Creus amb btt, que tingui ganes de venir s’ha d’apuntar per bocata, ja us anirem informant……….

La crònica l’hem fet l’Anna i jo, tenim a la Rosana de vacances, però avui ja torna  ha estar a ple rendiment. ;-).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

SORTIDES 6 I 7 JULIOL

Hola bona nit, demà hi ha sortida a les 8:30h amb btt per anar a Sant Pere de la Selva del camp.
Diumenge dues sortides a les 8:30h sortida btt.
8:00h sortida road.Les dues rutes es decidiran el mateix diumenge.

Aprofito per possar les fotografies del diumenge de les noies de la ruta woman Cicling Costa Daurada
i de la sortida de btt.