Author Archives: anasanchez72

CRÒNICA 4a SETMANA DE NOVEMBRE (Del 25 de novembre al 1 de desembre)

Com ja va essent habitual, aquesta setmana ha estat marcada pel vent i el fred. Tot i això, moltes han estat les sortides que s’han dut a terme.

DILLUNS: La Susi i el Gallu es van marcar una rutilla de 76 Km per Cambrils, Salou, La Pineda, Tarragona, El Catllar, La Secuita, Vallmoll, Vilallonga del Camp, La Selva del Camp i Reus.

DIMARTS: Desafiant al vent i al fred, sortida a les dues per part del Riba, el Sergi, la 3-7, la Maite, la Sonia, la Mònica, la Kitty i una servidora a fer la ruta batejada con la Ruta Basf: 35Km que transcorren per Cambrils-Montbrió-Camí Fondo-Riudecanyes-Vilanova-Rifà-Montroig-Cambrils. Aquesta sortida va estar una mica accidentada per culpa del mal estat d’alguns camins.

També van sortir en Road la Isa, la Carme, la Dolors i la Lluïsa J., que van fer un mig rondo i amb les quals ens vam creuar a l’alçada de la baixada de Rifà.

DIMECRES: Cap sortida en Bici, que jo sàpiga.

DIJOUS: Sortida de l’Eva i la Roser a fer la seva primera Trail de muntanya. Roser, li estàs agafant afició a això de córrer com a cabretes per la muntanya, no?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

També ens vam atrevir a sortir en Road, la Susi, el Gallu, la Mònica, la Dolors, la Kitty i jo per fer ruta cap a Porrera i tornada per Riudecols-Les Borges-Riudoms i Cambrils. En total ens van sortir uns 63Km i vam patir amb el vent i el fred però ens vam fer un fart de riure, sobre tot, jo i la Kitty.

Les noies de les dues, la 3-7, la Sonia i la Maite van fer ruta en BTT cap a Vilaplana sense cap incidència que destacar a banda del fred.

DIVENDRES: No sabe, no contesta…

DISSABTE: Sortida multitudinària de les 8:30h, organitzada per la Juli. Novament, el fred i el vent, fan acte de presència, però ja comencem a estar acostumats. Ens vam dirigir cap a Montroig i d’aquí a Vilanova, on vam agafar el “camí de pedretes” cap al Castell. Un cop al castell, vam baixar per la carretera (no vegis quines ràfegues hi havia aquí) i, quan estàvem a gairebé un kilòmetre de Vilanova, vam enfilar per un camí molt ensorrat cap a Rifà i d’aquí, a les Olles. En total, van sortir uns 800m de desnivell acumulat i 46Km.

DIUMENGE: El diumenge, es va a dur a terme a Vinyols la competició dels Trios. La Montse i el Jordi van participar amb el seu tàndem. També hi participaren la Nuri, el Lázaro i la Nuri (filla) que s’estrenava en això de les curses. També hi ha participat l’Alejandro i d’altres components de la Penya Cicloturista de Cambrils.

Per altra banda, a Vilaplana, hi va tenir lloc la cursa Trail dels Cingles, en la qual hi van participar el Sergi, l’Eva Gallego, que s’estrenava en això de les curses trail, l’Eva Masià, la Sandra i el Kike. Pel que conten els protagonistes, s’ho van passar força bé.

I si us pensàveu que la Roser no sortiria en bici aquesta setmana, estàveu molt equivocats, ja que, com va essent habitual, aquest diumenge passat es va marcar una ruta al GR amb quatre “machos” i va tornar tant contenta.

Pedaleu força…

Crònica 5a setmana d’octubre

Dilluns: Aprofitant el bon temps, una servidora i la Susi vam fer sortida road al mirador de La Rajola (platja del Torn).

Per altra banda, la 3-7, la Carme, la Dolors Sentis i la Kitty, van fer una Teixeta i van tornar per Botarell. La Sentis, com és habitual, va donar bons consells que, molt gustosament, van aprofitar la 3-7 i la Montse. Després de la classe, també hi va haver temps per fer-se unes fotos i petar la xerrada.

Dimarts: Sortida matinera de la Roser a Vilaplana. Com ja ens té acostumats, ni una foto. Aquesta noia sempre va per feina!!!

A les dues, sortida d’alta traïció a L’Alforja per part del Sergi, la 3-7, la Sonia, el Riba, la Mònica i jo mateixa. La Sortida, inicialment tranquil·la i indecisa en quant a destinació, va augmentar de ritme en proposar-nos arribar a l’Alforja. Al final, arribada a l’hora tot i la punxada de la roda del Sergi.

Dimecres: No hi van haver sortides.

Dijous: La Sonia, la Kitty, la 3-7 i la Mercè van anar al Completo per Botarell. Pel que sembla, no van parar ni a netejar-se els mocs. Pim pam i a Cambrils en un tres i no res. Havia de ser sortida ràpida que ens esperava la castanyada.

També van aprofitar per sortir la Montse i el Jordi per fer l’estreno oficial del tàndem que els hi van regalar en el seu 25è aniversari de noces. Pel que sembla, la coordinació d’aquesta parella és tal, que se’ls va donar d’allò més bé.

Divendres: Sortida de les nou, avortada per indisposicions vàries. A la una, la Susi i una servidora, vam fer sortida road, una mica accidentada a L’Alforja. Companys, he d’anunciar-vos que el mòbil de la Susi ha sofert un atropellament i està ferit. Amb les cures necessàries, esperem es recuperi aquesta mateixa setmana.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Dissabte: Sortida per part de la Rosana, la Mariana i la Montse Olivé a l’Argentera. Els hi van sortir 46Km en tres horetes. Per altra banda, sortida a Puigcerver per part del José Luis, la Mònica i una servidora. En aquesta sortida, vam aprofitar per demar-li a la Mare de Déu que intercedís en la immediata curació de la Prezi. Esperem que ens hagi escoltat i ho faci aviat.

Prezi, per si t’ho estàs preguntant, sí, també hi vaig pregar per l’altre “assumpte” 😉

A la tarda, sortida de la Carme i l’Iñaki a la Perdiueta.

Diumenge: Sortida road a la Teixeta de la Dolors, la Roser i la Montse Llauradó. Aprofitant la sortida, han fet exploració d’accessos a camins que haurem de fer la propera setmana. Això pinta bé… La veritat és que ho tenim tot força vist, no?

Per altra banda, la Magda que està decidida a posar-se en forma i recordar vells temps, ha reclutat la Fina i la Mariana per sortir, però es veu que la Mariana l’ha enredada per fer els Miradors de les Borges i “collons amb les montadetes”. Pel que es veu, era el primer cop que hi anava i no s’ho esperava. Tot i això, més contenta que un gínjol.

La Pietat, que ha sortit a rodar, ha estat enredada pel Fona i ha acabat a L’Albiol.

Bona setmana a tothom. Ens veiem pedalejant.

Crònica 1a Setmana d’Octubre

09

Aquesta setmana ha estat una setmana més fluixa de sortides per culpa del mal temps. Tot i això, les rutes que s’han pogut fer són:

Dilluns: Tothom descansa.

Dimarts: Sortida matinera de la Roser N. amb el seu veí al Castell de Vilanova i tornada per Riudecanyes on es van acoplar dos BTTeros més. Sortida sense fotos.

A les dues, sortida Road de la Kitty, la Susi,la Mònica, el Riba, el Sergi i una servidora per Montbrió-Botarell-Riudecanyes-Vilanova-Montroig-Miami-Cambrils. Molt de vent, com ja és habitual a les nostres sortides.

A les tres, sortida “remember” de la Carme y la 3-7 a la Perdiueta que han disfrutat de valent. Volien provar si era una ruta apta per les sortides de les dues i ho han constatat. Qui dubtava que elles no ho aconseguirien?

Dimecres: Sortida Road en solitari de la Dolors a Porrera per veure “el rellotge més gran de tota Espanya”, segons el fotògraf que li va fer la foto.

Al mateix temps, sortida BTT de la Prezi i la 3-7 a explorar nous camins per traçar noves rutes. Segons m’han confirmat, a partir d’ara, els dimecres hi haurà ruta exploratòria.

Dijous: Rien de rien per culpa del mal temps. “Siempre nos quedará el Spinning”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Divendres: Sortida remullada de Road a Colldejou per part de la Dolors, la Kitty, la Isa i el Riba.

Després d’arribar a Colldejou, temps de fer-se la foto i començar a ploure a bots i barrals. Com no hi havia on arrecerar-se, van baixar cap a Motroig fets una sopa. Tot i la pluja, sembla ser que s’ho van passar d’allò més bé. Prova d’això són les fotos que ens van deixar.

Dissabte: Un bon grapat de pinyonaires ens vam aventurar a dur a terme la ruta dels deu pobles que vam fer per la última nocturna. Després d’una parada a Vinyols per prendre cafè i croissants gentilesa de la Mercè i el Jaume, vam continuar camí cap a Riudoms, Reus, Maspujols, Les Borges, Botarell, Riudecanyes, Montbrió i cap a Cambrils.

Diumenge: El gran dia per a la Montse Llauradó i la Lluïsa Ruiz,dues de les atrevides pinyonaires que es van apuntar a la crono de la Teixeta que organitzava la Penya Cicloturista de Cambrils. Un cop a Duesaigües, comença la crono. La Lluïsa és la tercera en sortir. Amb els ànims de les pinyonaires que hi vam pujar, la Lluïsa, arrenca i després de solventar uns petits problemes tècnics, comença l’escalada amb molta força. Al final aconsegueix un temps de 25’35”. La pròxima en sortir és la Montse i ho fa força bé també. La resta de pinyonaires comencem a pujar darrera d’elles per animar-les. Finalment, la Montse fa un temps de 26’19”. Tots dos temps estan molt bé considerant que les dues feia força temps que no sortien en road ni BTT.

Per últim, donar ànims a la Nuri que està en aquests moments finalitzant el Camino de Santigo i, pel que sembla, està essent una mica dur per culpa del mal temps.

Que tingueu una bona setmana.

Crònica 2a setmana de Setembre

06

Crònica 2a. Setmana de Setembre (Del 9 a 15 de setembre):

Setmana farcida de sortides en la que s’han reprès les sortides multitudinàries.

DIMARTS: Sortida d’alta traïció a les 14h. de la Prezi, la 3-7, la Kitty, la Sònia S. i la Roser al Bucle.

També hi van sortir a les 15h, el Sergi, el Riba, la Mònica i la Maite, que van fer ruta BTT fins a Vilaplana i on van realitzar la bona obra del dia en ajudar a treure el cotxe de la vora del riu de l’Aleixar, d’un conductor que es va despistar una mica.

Per últim, la sortida de les 16h. En aquest cas, la Isa va capitanejar la sortida en BTT a Les Borges. Li acompanyaven la Lluïsa, la Mercè, la Pietat, la Mireia, la Mònica M. i una noia, amiga de la Mercè que anava per provar. Totes van girar a Les Borges, menys la Mireia que va pujar als miradors.

DIMECRES: Lo que semblava seria una sortida multitudinària per ser festiu, només es va quedar en la sortida a les 8:30 d’una servidora, de la Mònica i la Susi, que es van prestar a acompanyar-me en la meva reincorporació. Vam fer sortida cap a l’Aleixar i l’Ermita de Sant Blai. També hi van sortir la Mariana i la Montse Olivé, que van anar a Riudecols. Per últim, la Carme va sortir a fer una Teixeta i Porrera amb l’Ignasi.

DIJOUS: No sabe, no contesta.

DIVENDRES: Sortida Road matinera de l’Eva i meva per rodar. Vam anar fins a Les Borges i ben aviat a casa.

Per la tarda, les noies “colacado”, abans “de les dues”, van sortir en BTT a fer la Ruta de Rifà. Pel que he pogut veure a les fotos, va estar força divertida. Jutgeu vosaltres mateixos…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DISSABTE: Sortida BTT multitudinària a Vilaplana. Vam anar cap a L’Aleixar i, com que encara teníem força temps, vam agafar el camí del pallasso fins arribar a la urbanització Portugal i d’aquí, vam baixar cap a Vilaplana. Després del cafè al bar de la Piscina, vam enfilar cap el camí del Pi del Fernando, on hi vam haver de parar a fer la foto reglamentària per als nous vinguts, i vam baixar fins a L’Aleixar i d’aquí, cap a Cambrils.

DIUMENGE: va ser la sortida ON ANEM? PER ON ANEM? EM PUC ASSEURE AQUÍ? Després de deliberar on anem, enfilem riera amunt per recollir la Nàtalia i girem cap a Montbrió. Arribats aquí, encara no tenim clar on anem. Decidim, finalment, anar cap al castell pel camí de “piedritas” i tirem pel camí que comença als Holandesos i que va a parar a l’Arboçet i d’aquí a Vilanova on enfilem pel camí de pedres cap al castell. Un cop dalt, tornem a dubtar de per on baixem. El vent no ens dóna masses opcions i decidim tornar pel mateix camí. Fem parada a l’Amadeu per prendre un cafè i una espontània se’ns acopla a la taula. Pot ser volia fer-se sòcia honorària… Fet el cafè, tornada a casa per les “Cágate Lorito”, Montbrió i riera avall.

Per altra banda, la Roser i la Prezi, se’n van a fer un Puigcerver expressss per fer un esmorzar com Déu mana.

Per últim, la Mariana i la Montse Olivé, van anar cap a l’Argentera pel trencacames.

Aquí s’acaba la setmana i la meva feina com a cronista.

Com bé diu la Rosana, això de les cròniques té la seva dificultat ja que seguir a tanta gent i tantes sortides, a vegades es fa una mica costós. Sort que sempre hi ha gent disposada a col·laborar.

Espero que us hagi agradat i que no m’hagi deixat cap sortida.

Fins aviat!!

Galeria

Crònica primera setmana de Setembre (del 2 al 8 de setembre de 2013):

This gallery contains 28 photos.

Aquesta setmana ha estat, la setmana de La Vuelta. Tal com va passar la setmana passada, va estar plena de sortides: DILLUNS: La Carmen, l’Ignasi i la Roser van fer ruta en BTT per Les Olles i voltants. La Pietat … Continua llegint

Les cròniques del Tourmalet 1

Image

Aquest cop, ens hem posat d’acord en realitzar tres cròniques per contar les nostres experiències vers el viatge per ascendir al Tourmalet.

Aquí va la primera, que és del Gallu:

22 de juliol de 2013, quarts de set del matí, surto a buscar el pa per fer els entrepans de les noies i meu, noies??? doncs si, aquesta vegada els “companys de viatge” són noies totes elles. Totes tres components de les ciclistes A Pinyó Fix (Ana Sánchez, Mònica Cidoncha i la meva dona Susana Vázquez).

Un bon esmorzar, preparar casc, guants, bidons, barretes energètiques…carregar bicicletes al cotxe i cap a Sainte Marie de Campan que hi falta gent.

L’aproximació al punt de partida es fa una mica llarga però val la pena, amb el cotxe gaudirem de tres ports de muntanya molt coneguts pels amants del ciclisme i del tour de frança (Et Portilhon, Col de Peyresourde i Col d’Aspin).

 

Deixem els cotxes just a l’entrada del poble, a pocs metres comença la pujada al mític Col du Tourmalet, sortim tots junts, aprofito per fer unes fotos a les noies però desseguida intento agafar un ritme còmode, no he vingut a fer una cronoescalada sinó a gaudir del cicloturisme, tot just abans de sortir hem comentat que el millor serà que cadascú vagi al seu ritme i que quan arrivi al coll baixaré a trobar-les a elles per acomanyar-les els darrers quilòmetres.

A cada quilòmetre hi ha un cartell informatiu on hi posa el que queda per arrivar dalt i la mitjana de pendent, i és molt d’agraïr perquè com tots sabeu quan s’està pujant un coll sempre vas pensant…”falta molt?”

Passat el poblet d’Artigues miro el rellotge, fa poc més de 40 minuts que estic pujant, la veritat és que no s’està fent dur, potser és perquè pujo sol i a un ritme còmode, la qüestió és que estic gaudint i molt, però ara comencen els desnivells durs, a partir d’aquí la mitjana de pendent ja no baixa en cap moment del 8%, i entre els dos túnels que hi ha més amunt i l’estació d’esquí de La Mongie m’adelanten dos ciclistes als que intento seguir uns metres però van massa forts i si els segueixo els darrers quilòmetres es poden fer molts durs, així que segueixo al meu ritme i continuo gaudint d’un paissatge excepcional.

Passat el km. 13 miro amunt, ja es veuen les “paelles” que fa la carretera els darrers quilòmetres, no es gaire diferent de qualsevol altra coll que pugi ben amunt, de fet setmanes abans vaig pujar el Mont Caro i reconec que em va servir de molta ajuda perquè és molt semblant al Tourmalet, la diferència bàsicament és que aquest que estic fent avui no té cap lloc d’aquells que els ciclistes anomenem “descansillos”.

Al darrer revolt trobo un ciclista aturat, l’animo a continuar amb mi els darrers metres  però pel que em sembla entendre té rampes a les cames, li ofereixo algo de menjar però diu que ja té de tot i que prefereix descansar uns minuts, jo sóc concient que falta molt poc així que m’aixeco de la bicicleta i rodo uns metres sense seure fins que de sobte vec el monument que fa hora i mitja que busco, el d’un cicliste nuet pujat a una bicicleta i que conmemora la primera vegada que es va pujar al Tourmalet durant un Tour de França que va ser el 1910 i que curiosament aquest any que es fa 100 anys de la prova ciclista més important del món no s’ha pujat.

He trigat aproximadament una hora i mitja en pujar, per mi no és important el temps que he invertit a pujar, però és inevitable mirar el rellotge, busco algú que em faci una fotografia per inmortalitzar el moment i descanso una mica, és un moment per gaudir sobretot perquè el dia és esplèndit i les vistes excepcionals… ara toca baixar, he promés a les noies que les acompanyaria els darrers quilòmetres, així que començo a baixar, adelanto un ciclista i a poc més de tres quilòmetres trobo la Mònica, freno i sento algú que crida, per lo vist el ciclista que he adelantat més amunt s’ha posat a roda i no me n’he adonat, noto l’impacte al darrera però no arrivo a caure de la bicicleta, en canvi l’altre cicliste va per terra, reconec que és culpa meva i celebro que no haguem près mal cap dels dos, però la roda del darrera de la meva bicicleta està feta un vuit, la Mònica s’atura i baixa de la bicicleta per comprovar que estem bé, però li dic que continui pedalant, ho està fent molt bé, miraré de baixar fins La Mongie a veure si trobo una solució per la bicicleta i tot just arrivar trobo l’Ana i la Susi que s’acaben d’aturar per descansar una mica.

La Susi es queixa, està molt cansada i sembla ser no ha estat bona idea explicar-li el que m’ha passat, tot i així tant ella com l’Ana continuen pedalant, una espera l’altra i es donen ànims, però se’ls està fent molt llarg, així que prefereixen que pugi a fer companyia a la Mònica metre elles van fent els darrers quilòmetres. Com puc arrivo adalt i trobo la Mònica asseguda a la terrassa del bar fent un café amb uns ciclistes estrangers, està contenta però preocupada al mateix temps, les noies triguen molt, li dic que  s’ho estan prenent amb calma i que ja arrivaran i quan fa aproximadament 3 hores que hem sortit de Sainte Marie de Campan apareixen al darrer revolt les dues, l’Ana apretant els darrers metres, està eufòrica, darrera seu la Susi a qui acompanya corrents al costat la Mònica, ja som tots dalt és un moment especial, molt emotiu quan la Susi trenca a plorar perquè se n’adona de lo dur que pot arrivar a ser el ciclisme i comprova allò que tantes i tantes vegades li he dit…que no es pot explicar el que un sent quan puja una muntanya, que ho ha d’esbrinar un mateix.

 

 Aquí teniu la meva versió de tot el viatge:

Salimos de Cambrils el día 21 de julio con rumbo a Viella.

El viaje ha sido muy ameno y hemos encontrado buen tiempo hasta que llegamos a Viella que, como es habitual en esta época del año, truena, llueve y el ambiente es bastante fresquito…

Tras la cena y una velada preparatoria, nos vamos a dormir con la ilusión de que al día siguiente, asumiríamos un gran reto para nosotras. Personalmente, me duermo pensando en lo que me espera al día siguiente y las rampas se suceden en mi mente hasta que consigo dormirme.

Día D, hora H:

Hoy ha tocado diana a las siete de la mañana.

Ni siquiera han hecho falta despertadores…

Tras un buen y contundente desayuno (el Tourmalet requiere un aporte extra de energía), colocamos las bicis en el portabicis que, con tanta gracia y estilo, monta y desmonta nuestra Mónica (a estas alturas, toda una experta) y enfilamos para Sainte Marie de Campan… Tras ascender por tres puertos vertiginosos (Et Portilhon, Col de Peyresourde i Col d’Aspin), los cuales están llenos de ciclistas que vienen y van, sortear algunas vacas por la carretera y curvas a derecha e izquierda, llegamos a nuestro destino.

Los nervios empiezan a aflorar y estamos impacientes por emprender la marcha.

Dados los diferentes niveles, decidimos que el Gallu tiraría por libre y la Mónica le seguiría a cierta distancia.

Susi y yo, decidimos salir juntas y afrontar el reto con tranquilidad. Somos conscientes de que sólo llevamos “cuatro días” haciendo road y algo más de BTT y, lo que nos queda por delante, tiene su miga.

En un primer momento, partimos las tres chicas juntas a buen ritmo. Aquí, las rampas aún son bastante asequibles, a pesar de empezar a rodar cuesta arriba y sin calentamiento previo.

Cuando el trazado empieza a hacerse más sinuoso, Mónica sigue a su ritmo y empieza a alejarse… Se lo ha montado bien, ya que ha decidido llevar música que le permite concentrarse en la ruta y olvidarse un poco de contar los quilómetros y los desniveles.

Susi y yo seguimos a nuestro ritmo… Primera parada técnica para beber agua y cagada! Por cuarta vez en pocos días, el agua me sienta fatal y me crea una “parada” en el estómago que me va fastidiando los próximos kilómetros. Aún así, no voy a rendirme!

Superado un poco el tema del estómago, continuamos ruta. Susi y yo, no paramos de recordar la necesidad imperiosa de encontrar el típico “descansillo” que nos permita recuperar el aliento, pero en ningún momento llega tan ansiada recompensa. Sólo rampas que suben y suben, mucho calor y mucha gente por los márgenes y la carretera.

Mientras tanto, el Gallu va subiendo hasta llegar en un tiempo aproximado de hora y media (este chico está hecho una máquina) que, tras la típica foto de rigor, baja hasta encontrarse con Mónica.

Una vez localizada, decide girar para enfilar la subida de nuevo y tiene un pequeño percance con otro ciclista que le va siguiendo y que choca con su rueda trasera dejándola bastante maltrecha y dando un buen susto a la Mónica que se para al instante.

Afortunadamente, no ha pasado nada más. Sólo la rueda. Xavi anima a Mónica a continuar y así lo hace.

En poco más de dos horas ha llegado al destino. A pesar de hacerse un poco de lío con el tramo final (ve una zona de parking que la confunde por unos instantes).

Varios son los que la animan y casi la empujan, pero ella no se deja empujar… Quiere llegar con su propio esfuerzo y no importa echarle una miradita de advertencia al espontáneo que la quiere ayudar… Como diría la Presi, “mi Moni, es mucha Moni!!!”.

Una vez arriba, se emociona con la gesta que acaba de realizar y no tiene con quien compartirlo así que llama a su padre que se emociona al saber que ya lo ha conseguido. También pasa el parte a la Montse Llaurador para que el resto de pinyonaires, que estaban esperando noticias nuestras, supieran que ya había conseguido llegar.

Haciendo tiempo, varios son los que se ofrecen a hacerle la foto de rigor. Incluso recibe una invitación a café por parte de unos ingleses que han llegado unos minutos antes. Ella, como buena chica y educada que es, acepta la invitación. Lo que haga falta para pasar el tiempo y esperar a que nosotras lleguemos.

 

Mientras tanto, Susi y yo seguimos con nuestra particular odisea…

A la altura de La Mongie, topamos con el Gallu que nos cuenta su peripecia con la bici. Susi, en ese momento, se preocupa y rompe su concentración. Hasta ese momento, ha estado subiendo y tirando de mí, pero las tornas cambian y empieza a bajar el rendimiento.

Yo, sin embargo, nada más ver que los quilómetros iban bajando, más eufórica me ponía y mejor me sentía, pero mi compañera de fatigas estaba pasando un mal momento y, tal como había hecho ella al principio conmigo, decidí quedarme con ella e intentar que continuara hasta el final. Ya sólo nos quedaban unos 9km más o menos y había que hacerlos como fuera.

Gallu, tras enderezar un poco la rueda, volvió a subir en busca de Mónica para que no estuviera sola y esperarnos con ella.

Nosotras seguíamos tirando del carro y cada vez estábamos más cerca.

Ya se podían ver las dos últimas rampas en forma de herradura. Yo, cada vez con más ganas de llegar. Susi luchando con todas sus fuerzas por superar cada quilómetro…

En la recta final, antes de girar al preciado destino, vemos aparecer a la Mónica y el Gallu chillando como locos y sin parar de decirnos que ya habíamos llegado y que sólo era cuestión de 300 metros. Yo, que estaba como una moto ya, me adelanté y llegué pletórica al famoso monolito y acto seguido llegó la Susi flanqueada por la Mónica y el Gallu.

 

Su reacción, fue la de llorar como una niña, cosa totalmente comprensible si contamos todo el esfuerzo final que realizó. Gallu acudió a abrazarla y consolarla, Mónica y yo hicimos lo propio y todos empezamos a derramar unas lagrimillas y a abrazarnos emocionados.

¡Por fin habíamos conseguido coronar el Tourmalet!

Ya no había dolor en nuestras piernas. Como si fuera un parto, ver la famosa estatua, nos quitó el sufrimiento al instante.

Cuatro fotos y para abajo, que la Mónica y el Gallu ya estaban pasando frío.

Tiramos para abajo la Mónica y yo… Ahora es la mía! Me encanta bajar y la ocasión la pintaban calva.

El único inconveniente, las manos, que se engarrotaban del frío y de andar frenando, pero pude disfrutar mucho a pesar del mal estado de la carretera.

Mientras bajaba, iba repasando mentalmente cada uno de los quilómetros y me recordaba a mí misma lo que había conseguido. Estaba en trance y con las endorfinas flotando en mi cabeza. Si hace seis meses me lo hubieran dicho, no me lo hubiera creído. Sólo el que comparte nuestra afición, puede hacerse la idea de lo que hacer una cima como esa significa.

Llegamos de vuelta al coche sin ningún incidente más.

¡Seguíamos emocionadas!

Había llegado el momento de reponer fuerzas y nada mejor que atacar los bocatas que con tanto amor nos había preparado Gallu por la mañana.

Aprovechando una zona de pic-nic, nos comimos los bocatas comentando la jugada, muy satisfechos de haber conseguido realizar el reto .

El martes 23, nueva salida a Baqueira, previa visita a Arties para inspeccionar los daños que la riada del Garona provocó en la zona a primeros de junio.

Para mí, un poco durilla porque las piernas estaban cansadas del día anterior, pero con esfuerzo y tesón, no hubo rampa que se me resistiera. El resto, en su línea… Parecían frescos.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Llegamos al Pla de Beret, coca-cola en la terraza de las pistas y vuelta para casa a comer que amenazaba tormenta. Por la tarde, tras despejarse y salir el sol, salimos por el pueblo a hacer turismo. Yo, particularmente, no había estado nunca y me gustó dar una vuelta.

El miércoles 24, los grupos se disgregaron. Chicos por un lado y chicas por otro.

El tercer día consecutivo de bici. En un primer momento, decidimos tirar todos juntos a Les. Más de 20km bajando que a la vuelta habrá que subir, por lo que la frase mítica de la Mónica “tornar és baixar” ya no vale.

Los chicos, tienen intención de hacer unos cuantos puertos, así que se lían la manta a la cabeza y tiran para  el Portilhon. Nosotras seguimos hasta LES y paramos para tomar café.

No os preocupéis pues la crónica de los tres puertos, os la contará Sergi enseguida…

Volvemos para Vielha a golpe de pedal. Hoy estamos más relajadas y nos permitimos tomarnos tiempo para hacernos unas fotillos.

Ellos siguen con la ruta de los puertos y ahora van para Guardader d’Arres.

Pasamos por Vielha y seguimos camino para Arties. Hemos quedado con los chicos para comer.

Tras reponer fuerzas con unas tapas muy buenas, las chicas tiramos para casa y ellos van para el Port de la Bonaigua. Hoy le están dando bien. Cuando acaban, han hecho 105km y 2500m positivos de desnivel.

Por la tarde, vamos al Saut deth Pish, a echar unas fotos.

Las vistas son fabulosas y los precipicios también, jejeje. Ha estado bien cambiar las bicis por una rutilla a pie.

El jueves, hay que volver a casa. Nuestra aventura llega a su fin.

Han sido cinco días estupendos en los que hemos podido disfrutar de la bici, los paisajes y la compañía de gente maravillosa.

A buen seguro, podremos repetirlo algún día.

La Crònica del Sergi Rubio:

Aquests dies hem viscut una experiència unica, emular als ciclistes que sovim veiem per la tele pujant cims de 1ª o com diuen al Tour,, hors de categorie!
Jo vaig arrivar el dimarts per la nit i la Mònica, l’Anna, la Susi i el Gallu, ja havien fet el Tourmalet el dilluns i Pla de Beret el dimarts, em van explicar les seves experiències i em van fer dentetes però em queda el consol de que el podré fer més endevant.
Al matí següent no vam matinar gaire perque amb la rasca que fa a la vall no cal, vam agafar les bicis i vam tirar direcció al Portilhon. Quan vam arrivar al poble d’on comença el cim les noies van continuar el camí per la vall i el Gallu i jo vam començar a pujar aquest mític port de montanya.. Vam començar molt forts a 16 km/h  i pel camí anàvem adelantant ciclistes,, naltros els hi posavem noms,, el Froome, etc… es una pujada que es va endurint amb rampes de fins al 15%. Vam arrivar en un plis plas adalt, 37 minuts i el Gallu ja m’esperava,, una conversa amb un gavatxo demostrant el nostre francés macarronic, la típica foto i cap abaix a veure si ens trobavem altre cop amb les noies.. i llavors patapam,, puntxada en un soc de la carretera. I el més fort, ens adonem que els dos anàvem sense mantxa, sort de dos gregaris de luxe francesos que ens la van prestar,, baixem al poble i quan vam preguntar als mossos que hi eren ens van dir que havien marxat i que anàven molt fortes, jo crec que volien dir que estaven molt bones,, però com anàven de uniforme….
El Gallu que es un guia excel.lent i se sap la vall com si fos casa seva em diu que pujarem una montanya (El Guardader d’Arres) per mi totalment desconeguda.
Comença com un camí asfaltat i acabem adalt fent ciclocros damunt de les pedres, amb una mitjana superior a les altres dos pujades. La Mendiz del Ribi pateix quan els percentatges arriven fins al 17% perque hem falta desarrollo. Aqui no adelantem ningú perque casi no pasa ni cristo, però pel camí ens enxampa un ciclista autòcton que va de rosa (quina casualitat) estem una estona xerrant amb ell  i al final martxa com diu el Perico (solo tirando a ritmo) de baixada pasem per un poble que es diu vila-no se que,, d’allí es veu l’Aneto els dies clars, o sigui mai, després de xerrar amb una autóctona andalussa tirem montanya abaix i penso que la feina ja està feta,, al arrivar al plà tirem com si fossim els gregaris del Cavendish,, a 25, 30 pel plà fins que arrivem a Arties (potser m’equivoco) allí les noies ja estan amb el xampú a la taula,,,per fí perque les cames ja em fan figa…
Dinem uns pintxos i tenim tanta sed que el Gallu i jo acabem marejats amb els xampús,, llavors arriva el moment que he d’agrair,, em piquen per fer la Bonaigua,, jo dic que paso que estic mort,, però xiquet,, com som,,, als que fem aquestes coses sempre ens queda el regustillu de dir,, perque no?..
I el Gallu i jo agafem les burretes i ens dirigim cap a la Bonaigua.. anem xerrant i paint els xampus quan ens adelanta un grup de guiris,,, jo diria que suisos,, entre ells una noia. No soc gens masclista però el Gallu i jo ens mirem i ens adonem que anem de passeig i comencem a tirar, a un ritme constant anem atrapant als guiris i abans d’arrivar a Beret ja els hem passat a quasi tots (inclós la noia). A partir d’aqui ja no trobem ningú més,, només els valents fan aquesta pujada,, es molt dura però amb un ritme molt constant i amb una recta que mai s’acava,,quan porto una estona m’adono que la calor no li ha anat be al Gallu que es queda enrera, i jo penso que a la pròxima cursa em doparé amb pintxos i xampús.. Al final la carretera comença a recargolar-se i a fer-se més dura i noto altre cop que les cames no tiren amb el desarrollo que porto,, m’atrapa el Gallu i els tres últims kms anem animant-nos i xerrant,, adalt ens espera el cim i un munt de vaques pasturant.. La satisfacció al arrivar adalt es insuperable, subidon, subidon,, foto, coca-cola en un bar clavadini que hi ha al cim i cap a Vielha.. Com no podia ser d’un altra manera a tope,, no tenim remei!!!

En resumen dos dies en que he disfrutat de la bici ,, d’uns paissatges “im presionantes” i de la companyia de 4 persones que tenen l’esperit pinyonaire,, “sempre es pot fer tot i sempre amb bona cara”.

Ànims als que fareu el tourmalet, segur que disfrutareu molt!!

By: Ana Sánchez

Objectiu: Tourmalet

Aquest cop, ens hem posat d’acord en realitzar tres cròniques per contar les nostres experiències vers el viatge per ascendir al Tourmalet.
Aquí va la primera, que és del Gallu:

22 de juliol de 2013, quarts de set del matí, surto a buscar el pa per fer els entrepans de les noies i meu, noies??? doncs si, aquesta vegada els “companys de viatge” són noies totes elles. Totes tres components de les ciclistes A Pinyó Fix (Ana Sánchez, Mònica Cidoncha i la meva dona Susana Vázquez).

Un bon esmorzar, preparar casc, guants, bidons, barretes energètiques…carregar bicicletes al cotxe i cap a Sainte Marie de Campan que hi falta gent.

L’aproximació al punt de partida es fa una mica llarga però val la pena, amb el cotxe gaudirem de tres ports de muntanya molt coneguts pels amants del ciclisme i del tour de frança (Et Portilhon, Col de Peyresourde i Col d’Aspin).

Deixem els cotxes just a l’entrada del poble, a pocs metres comença la pujada al mític Col du Tourmalet, sortim tots junts, aprofito per fer unes fotos a les noies però desseguida intento agafar un ritme còmode, no he vingut a fer una cronoescalada sinó a gaudir del cicloturisme, tot just abans de sortir hem comentat que el millor serà que cadascú vagi al seu ritme i que quan arrivi al coll baixaré a trobar-les a elles per acomanyar-les els darrers quilòmetres.

A cada quilòmetre hi ha un cartell informatiu on hi posa el que queda per arrivar dalt i la mitjana de pendent, i és molt d’agraïr perquè com tots sabeu quan s’està pujant un coll sempre vas pensant…”falta molt?”

Passat el poblet d’Artigues miro el rellotge, fa poc més de 40 minuts que estic pujant, la veritat és que no s’està fent dur, potser és perquè pujo sol i a un ritme còmode, la qüestió és que estic gaudint i molt, però ara comencen els desnivells durs, a partir d’aquí la mitjana de pendent ja no baixa en cap moment del 8%, i entre els dos túnels que hi ha més amunt i l’estació d’esquí de La Mongie m’adelanten dos ciclistes als que intento seguir uns metres però van massa forts i si els segueixo els darrers quilòmetres es poden fer molts durs, així que segueixo al meu ritme i continuo gaudint d’un paissatge excepcional.

Passat el km. 13 miro amunt, ja es veuen les “paelles” que fa la carretera els darrers quilòmetres, no es gaire diferent de qualsevol altra coll que pugi ben amunt, de fet setmanes abans vaig pujar el Mont Caro i reconec que em va servir de molta ajuda perquè és molt semblant al Tourmalet, la diferència bàsicament és que aquest que estic fent avui no té cap lloc d’aquells que els ciclistes anomenem “descansillos”.

Al darrer revolt trobo un ciclista aturat, l’animo a continuar amb mi els darrers metres però pel que em sembla entendre té rampes a les cames, li ofereixo algo de menjar però diu que ja té de tot i que prefereix descansar uns minuts, jo sóc concient que falta molt poc així que m’aixeco de la bicicleta i rodo uns metres sense seure fins que de sobte vec el monument que fa hora i mitja que busco, el d’un cicliste nuet pujat a una bicicleta i que conmemora la primera vegada que es va pujar al Tourmalet durant un Tour de França que va ser el 1910 i que curiosament aquest any que es fa 100 anys de la prova ciclista més important del món no s’ha pujat.

He trigat aproximadament una hora i mitja en pujar, per mi no és important el temps que he invertit a pujar, però és inevitable mirar el rellotge, busco algú que em faci una fotografia per inmortalitzar el moment i descanso una mica, és un moment per gaudir sobretot perquè el dia és esplèndit i les vistes excepcionals… ara toca baixar, he promés a les noies que les acompanyaria els darrers quilòmetres, així que començo a baixar, adelanto un ciclista i a poc més de tres quilòmetres trobo la Mònica, freno i sento algú que crida, per lo vist el ciclista que he adelantat més amunt s’ha posat a roda i no me n’he adonat, noto l’impacte al darrera però no arrivo a caure de la bicicleta, en canvi l’altre cicliste va per terra, reconec que és culpa meva i celebro que no haguem près mal cap dels dos, però la roda del darrera de la meva bicicleta està feta un vuit, la Mònica s’atura i baixa de la bicicleta per comprovar que estem bé, però li dic que continui pedalant, ho està fent molt bé, miraré de baixar fins La Mongie a veure si trobo una solució per la bicicleta i tot just arrivar trobo l’Ana i la Susi que s’acaben d’aturar per descansar una mica.

La Susi es queixa, està molt cansada i sembla ser no ha estat bona idea explicar-li el que m’ha passat, tot i així tant ella com l’Ana continuen pedalant, una espera l’altra i es donen ànims, però se’ls està fent molt llarg, així que prefereixen que pugi a fer companyia a la Mònica metre elles van fent els darrers quilòmetres. Com puc arrivo adalt i trobo la Mònica asseguda a la terrassa del bar fent un café amb uns ciclistes estrangers, està contenta però preocupada al mateix temps, les noies triguen molt, li dic que s’ho estan prenent amb calma i que ja arrivaran i quan fa aproximadament 3 hores que hem sortit de Sainte Marie de Campan apareixen al darrer revolt les dues, l’Ana apretant els darrers metres, està eufòrica, darrera seu la Susi a qui acompanya corrents al costat la Mònica, ja som tots dalt és un moment especial, molt emotiu quan la Susi trenca a plorar perquè se n’adona de lo dur que pot arrivar a ser el ciclisme i comprova allò que tantes i tantes vegades li he dit…que no es pot explicar el que un sent quan puja una muntanya, que ho ha d’esbrinar un mateix.

Aquí teniu la meva versió de tot el viatge:

Salimos de Cambrils el día 21 de julio con rumbo a Viella.

El viaje ha sido muy ameno y hemos encontrado buen tiempo hasta que llegamos a Viella que, como es habitual en esta época del año, truena, llueve y el ambiente es bastante fresquito…

Tras la cena y una velada preparatoria, nos vamos a dormir con la ilusión de que al día siguiente, asumiríamos un gran reto para nosotras. Personalmente, me duermo pensando en lo que me espera al día siguiente y las rampas se suceden en mi mente hasta que consigo dormirme.

Día D, hora H:

Hoy ha tocado diana a las siete de la mañana.

Ni siquiera han hecho falta despertadores…

Tras un buen y contundente desayuno (el Tourmalet requiere un aporte extra de energía), colocamos las bicis en el portabicis que, con tanta gracia y estilo, monta y desmonta nuestra Mónica (a estas alturas, toda una experta) y enfilamos para Sainte Marie de Campan… Tras ascender por tres puertos vertiginosos (Et Portilhon, Col de Peyresourde i Col d’Aspin), los cuales están llenos de ciclistas que vienen y van, sortear algunas vacas por la carretera y curvas a derecha e izquierda, llegamos a nuestro destino.

Los nervios empiezan a aflorar y estamos impacientes por emprender la marcha.

Dados los diferentes niveles, decidimos que el Gallu tiraría por libre y la Mónica le seguiría a cierta distancia.

Susi y yo, decidimos salir juntas y afrontar el reto con tranquilidad. Somos conscientes de que sólo llevamos “cuatro días” haciendo road y algo más de BTT y, lo que nos queda por delante, tiene su miga.

En un primer momento, partimos las tres chicas juntas a buen ritmo. Aquí, las rampas aún son bastante asequibles, a pesar de empezar a rodar cuesta arriba y sin calentamiento previo.

Cuando el trazado empieza a hacerse más sinuoso, Mónica sigue a su ritmo y empieza a alejarse… Se lo ha montado bien, ya que ha decidido llevar música que le permite concentrarse en la ruta y olvidarse un poco de contar los quilómetros y los desniveles.

Susi y yo seguimos a nuestro ritmo… Primera parada técnica para beber agua y cagada! Por cuarta vez en pocos días, el agua me sienta fatal y me crea una “parada” en el estómago que me va fastidiando los próximos kilómetros. Aún así, no voy a rendirme!

Superado un poco el tema del estómago, continuamos ruta. Susi y yo, no paramos de recordar la necesidad imperiosa de encontrar el típico “descansillo” que nos permita recuperar el aliento, pero en ningún momento llega tan ansiada recompensa. Sólo rampas que suben y suben, mucho calor y mucha gente por los márgenes y la carretera.

Mientras tanto, el Gallu va subiendo hasta llegar en un tiempo aproximado de hora y media (este chico está hecho una máquina) que, tras la típica foto de rigor, baja hasta encontrarse con Mónica.

Una vez localizada, decide girar para enfilar la subida de nuevo y tiene un pequeño percance con otro ciclista que le va siguiendo y que choca con su rueda trasera dejándola bastante maltrecha y dando un buen susto a la Mónica que se para al instante.

Afortunadamente, no ha pasado nada más. Sólo la rueda. Xavi anima a Mónica a continuar y así lo hace.

En poco más de dos horas ha llegado al destino. A pesar de hacerse un poco de lío con el tramo final (ve una zona de parking que la confunde por unos instantes).

Varios son los que la animan y casi la empujan, pero ella no se deja empujar… Quiere llegar con su propio esfuerzo y no importa echarle una miradita de advertencia al espontáneo que la quiere ayudar… Como diría la Presi, “mi Moni, es mucha Moni!!!”.

Una vez arriba, se emociona con la gesta que acaba de realizar y no tiene con quien compartirlo así que llama a su padre que se emociona al saber que ya lo ha conseguido. También pasa el parte a la Montse Llaurador para que el resto de pinyonaires, que estaban esperando noticias nuestras, supieran que ya había conseguido llegar.

Haciendo tiempo, varios son los que se ofrecen a hacerle la foto de rigor. Incluso recibe una invitación a café por parte de unos ingleses que han llegado unos minutos antes. Ella, como buena chica y educada que es, acepta la invitación. Lo que haga falta para pasar el tiempo y esperar a que nosotras lleguemos.

Mientras tanto, Susi y yo seguimos con nuestra particular odisea…

A la altura de La Mongie, topamos con el Gallu que nos cuenta su peripecia con la bici. Susi, en ese momento, se preocupa y rompe su concentración. Hasta ese momento, ha estado subiendo y tirando de mí, pero las tornas cambian y empieza a bajar el rendimiento.

Yo, sin embargo, nada más ver que los quilómetros iban bajando, más eufórica me ponía y mejor me sentía, pero mi compañera de fatigas estaba pasando un mal momento y, tal como había hecho ella al principio conmigo, decidí quedarme con ella e intentar que continuara hasta el final. Ya sólo nos quedaban unos 9km más o menos y había que hacerlos como fuera.

Gallu, tras enderezar un poco la rueda, volvió a subir en busca de Mónica para que no estuviera sola y esperarnos con ella.

Nosotras seguíamos tirando del carro y cada vez estábamos más cerca.

Ya se podían ver las dos últimas rampas en forma de herradura. Yo, cada vez con más ganas de llegar. Susi luchando con todas sus fuerzas por superar cada quilómetro…

En la recta final, antes de girar al preciado destino, vemos aparecer a la Mónica y el Gallu chillando como locos y sin parar de decirnos que ya habíamos llegado y que sólo era cuestión de 300 metros. Yo, que estaba como una moto ya, me adelanté y llegué pletórica a la famosa estatua y acto seguido llegó la Susi flanqueada por la Mónica y el Gallu.

Su reacción, fue la de llorar como una niña, cosa totalmente comprensible si contamos todo el esfuerzo final que realizó. Gallu acudió a abrazarla y consolarla, Mónica y yo hicimos lo propio y todos empezamos a derramar unas lagrimillas y a abrazarnos emocionados.

¡Por fin habíamos conseguido coronar el Tourmalet!

Ya no había dolor en nuestras piernas. Como si fuera un parto, ver la famosa estatua, nos quitó el sufrimiento al instante.

Cuatro fotos y para abajo, que la Mónica y el Gallu ya estaban pasando frío.

Tiramos para abajo la Mónica y yo… Ahora es la mía! Me encanta bajar y la ocasión la pintaban calva.

El único inconveniente, las manos, que se engarrotaban del frío y de andar frenando, pero pude disfrutar mucho a pesar del mal estado de la carretera.

Mientras bajaba, iba repasando mentalmente cada uno de los quilómetros y me recordaba a mí misma lo que había conseguido. Estaba en trance y con las endorfinas flotando en mi cabeza. Si hace seis meses me lo hubieran dicho, no me lo hubiera creído. Sólo el que comparte nuestra afición, puede hacerse la idea de lo que hacer una cima como esa significa.

Llegamos de vuelta al coche sin ningún incidente más.

¡Seguíamos emocionadas!

Había llegado el momento de reponer fuerzas y nada mejor que atacar los bocatas que con tanto amor nos había preparado Gallu por la mañana.

Aprovechando una zona de pic-nic, nos comimos los bocatas comentando la jugada, muy satisfechos de haber conseguido realizar el reto .

El martes 23, nueva salida a Baqueira, previa visita a Arties para inspeccionar los daños que la riada del Garona provocó en la zona a primeros de junio.

Para mí, un poco durilla porque las piernas estaban cansadas del día anterior, pero con esfuerzo y tesón, no hubo rampa que se me resistiera. El resto, en su línea… Parecían frescos.

Llegamos a Beret, coca-cola en la terraza de las pistas y vuelta para casa a comer que amenazaba tormenta. Por la tarde, tras despejarse y salir el sol, salimos por el pueblo a hacer turismo. Yo, particularmente, no había estado nunca y me gustó dar una vuelta.

El miércoles 24, los grupos se disgregaron. Chicos por un lado y chicas por otro.

El tercer día consecutivo de bici. En un primer momento, decidimos tirar todos juntos a Les. Más de 20km bajando que a la vuelta habrá que subir, por lo que la frase mítica de la Mónica “tornar és baixar” ya no vale.

Los chicos, tienen intención de hacer unos cuantos puertos, así que se lían la manta a la cabeza y tiran para el Portilhon. Nosotras seguimos hasta LES y paramos para tomar café.

No os preocupéis pues la crónica de los tres puertos, os la contará Sergi enseguida…

Volvemos para Vielha a golpe de pedal. Hoy estamos más relajadas y nos permitimos tomarnos tiempo para hacernos unas fotillos.

Ellos siguen con la ruta de los puertos y ahora van para Guardader d’Arres.

Pasamos por Vielha y seguimos camino para Arties. Hemos quedado con los chicos para comer.

Tras reponer fuerzas con unas tapas muy buenas, las chicas tiramos para casa y ellos van para el Port de la Bonaigua. Hoy le están dando bien. Cuando acaban, han hecho 105km y 2500m positivos de desnivel.

Por la tarde, vamos al Saut deth Pish, a echar unas fotos.

Las vistas son fabulosas y los precipicios también, jejeje. Ha estado bien cambiar las bicis por una rutilla a pie.

El jueves, hay que volver a casa. Nuestra aventura llega a su fin.

Han sido cinco días estupendos en los que hemos podido disfrutar de la bici, los paisajes y la compañía de gente maravillosa.

A buen seguro, podremos repetirlo algún día.

La Crònica del Sergi Rubio:

Aquests dies hem viscut una experiència unica, emular als ciclistes que sovim veiem per la tele pujant cims de 1ª o com diuen al Tour,, hors de categorie!
Jo vaig arrivar el dimarts per la nit i la Mònica, l’Anna, la Susi i el Gallu, ja havien fet el Tourmalet el dilluns i Pla de Beret el dimarts, em van explicar les seves experiències i em van fer dentetes però em queda el consol de que el podré fer més endevant.
Al matí següent no vam matinar gaire perque amb la rasca que fa a la vall no cal, vam agafar les bicis i vam tirar direcció al Portilhon. Quan vam arrivar al poble d’on comença el cim les noies van continuar el camí per la vall i el Gallu i jo vam començar a pujar aquest mític port de montanya.. Vam començar molt forts a 16 km/h i pel camí anàvem adelantant ciclistes,, naltros els hi posavem noms,, el Froome, etc… es una pujada que es va endurint amb rampes de fins al 15%. Vam arrivar en un plis plas adalt, 37 minuts i el Gallu ja m’esperava,, una conversa amb un gavatxo demostrant el nostre francés macarronic, la típica foto i cap abaix a veure si ens trobavem altre cop amb les noies.. i llavors patapam,, puntxada en un soc de la carretera. I el més fort, ens adonem que els dos anàvem sense mantxa, sort de dos gregaris de luxe francesos que ens la van prestar,, baixem al poble i quan vam preguntar als mossos que hi eren ens van dir que havien marxat i que anàven molt fortes, jo crec que volien dir que estaven molt bones,, però com anàven de uniforme….
El Gallu que es un guia excel.lent i se sap la vall com si fos casa seva em diu que pujarem una montanya (El Guardader d’Arres) per mi totalment desconeguda.
Comença com un camí asfaltat i acabem adalt fent ciclocros damunt de les pedres, amb una mitjana superior a les altres dos pujades. La Mendiz del Ribi pateix quan els percentatges arriven fins al 17% perque hem falta desarrollo. Aqui no adelantem ningú perque casi no pasa ni cristo, però pel camí ens enxampa un ciclista autòcton que va de rosa (quina casualitat) estem una estona xerrant amb ell i al final martxa com diu el Perico (solo tirando a ritmo) de baixada pasem per un poble que es diu vila-no se que,, d’allí es veu l’Aneto els dies clars, o sigui mai, després de xerrar amb una autóctona andalussa tirem montanya abaix i penso que la feina ja està feta,, al arrivar al plà tirem com si fossim els gregaris del Cavendish,, a 25, 30 pel plà fins que arrivem a Arties (potser m’equivoco) allí les noies ja estan amb el xampú a la taula,,,per fí perque les cames ja em fan figa…
Dinem uns pintxos i tenim tanta sed que el Gallu i jo acabem marejats amb els xampús,, llavors arriva el moment que he d’agrair,, em piquen per fer la Bonaigua,, jo dic que paso que estic mort,, però xiquet,, com som,,, als que fem aquestes coses sempre ens queda el regustillu de dir,, perque no?..
I el Gallu i jo agafem les burretes i ens dirigim cap a la Bonaigua.. anem xerrant i paint els xampus quan ens adelanta un grup de guiris,,, jo diria que suisos,, entre ells una noia. No soc gens masclista però el Gallu i jo ens mirem i ens adonem que anem de passeig i comencem a tirar, a un ritme constant anem atrapant als guiris i abans d’arrivar a Beret ja els hem passat a quasi tots (inclós la noia). A partir d’aqui ja no trobem ningú més,, només els valents fan aquesta pujada,, es molt dura però amb un ritme molt constant i amb una recta que mai s’acava,,quan porto una estona m’adono que la calor no li ha anat be al Gallu que es queda enrera, i jo penso que a la pròxima cursa em doparé amb pintxos i xampús.. Al final la carretera comença a recargolar-se i a fer-se més dura i noto altre cop que les cames no tiren amb el desarrollo que porto,, m’atrapa el Gallu i els tres últims kms anem animant-nos i xerrant,, adalt ens espera el cim i un munt de vaques pasturant.. La satisfacció al arrivar adalt es insuperable, subidon, subidon,, foto, coca-cola en un bar clavadini que hi ha al cim i cap a Vielha.. Com no podia ser d’un altra manera a tope,, no tenim remei!!!

En resumen dos dies en que he disfrutat de la bici ,, d’uns paissatges “im presionantes” i de la companyia de 4 persones que tenen l’esperit pinyonaire,, “sempre es pot fer tot i sempre amb bona cara”.

Ànims als que fareu el tourmalet, segur que disfrutareu molt!!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.