Monthly Archives: Mai 2014

ESPECIAL POLAR GRAN FONDO LA MUSSARA “APINYOFIX”

Hola bona tarda, dissabte un grupet de noies d’apinyofix vam participar a la marxa de road de 97km i 1600 metres de desnivell GRAN FONDO LA MUSSARA. Va estar una experiencia nova per totes nosaltres així que m’ha semblat una bona idea que totes  possin les seves impressions i experiencies, aquesta es una crónica compartida.

Maria Dolors, molts nervis els dies abans per la moltíssima gent que partivipava, però només començà la primera pedalada tots els nervis fora i a disfrutar moltíssim de tota la sortida. La sortida de Reus super—a—fondo que me va portar la Isa va ser divertidissima. Després el soroll del cronometre a Vilaplana em va fer un pesigolleig a la panxa que em va encantar. I també em van agradar moltíssim i em quedaran gravats al cor els ànims de la Natalia, la Susi, el Sergi, el Riba, l’Ana amb la cámara i la Lidia. Jo vaig disfrutar moltíssim i de ben segur que repetiré.

Mònica Cidoncha, la meva vivència personal d’aquest Mig Fondo la Mussara, ha estat molt especial i emotiva. Al sortir, ja anava am por de caure, tanta gent, tantes bicis, tants nervis……., però a l’enfilar cap a Aleixar i Vilaplana per fer la crono, vaig pensar, aquí he d’apretar!!! Vaig arribar a dalt de la Mussara prou bé, els companys Ana, Sergi i Natàlia, ens animàven en diferents punts. La baixada a Montral va ser fresqueta i la pujada al Picorandan calenteta, havia de tornar a apretar. La pluja feia estona que amenaçava, i finalment a Castillejos, va fer acte de presencia, morta de fred i plovent just quan havia de baixar i disfrutar, però vaig baixar amb prudència, i allí altre cop, l’Ana i el Sergi donant ànims. Enfilo cap a Vilaplana, a l’Aleixar em començo a emocionar pensant que ja quedaba poc, també em venen llagrimetes als ulls, pensant, en que no m’esperaria ningú a meta (què equivocada estaba) ja entro a Reus, tinc un nus a la gola, i ja hi sóc, arribo a la meta, i, gran sorpresa, ELS MEUS FILLS ARNAU I JÚLIA, estaven allí cridant i saltant, de veur’m arribar. Fins i tot l’speaker, va venir a entrevistar-me de veure tantes abraçades i petons. Gràcies a la Susi, per tindre aquest detall, i portar als meus fills. Una experiencia d’aquelles,  que mai mai oblidaré!!!

Sonia,Después de meses esperando llegó el gran dia!! Me levanto a las 6h. De la mañana sin necesidad de que suene el despertador. Rápidamente estoy lista, cargo la bici y salgo con el coche al encuentro de  Laura y Roser, un coche detrás del otro, enseguida llegamos a la fira de Reus.En un momento estamos listas, nos vamos hacia nuestro cajón de salida, yo todavía iba con la intriga de saber adonde nos iban a meter… sólo sabiamos que era lila, jejeee… Nos fuimos encontrando las pinyonaires, nos saludamos, cuatro fotos, cuatro risas… y llega el momento de la Salida.Tengo clarísimo que me lo quiero tomar con calma, pero no sé si fue el dorsal, o algo que había en el ambiente, que el caso es que salimos muy traquilitas pero solas nos fuimos animando, jejejee…Antes de llegar a Vilaplana, Roser y yo decidimos pararnos a poner gasolina, jejejee… pensamos que así ya no nos haría falta parar antes de empezar la Mussara, y así fue. Llegamos a la rotonda y casi que podría decir… jejejee… que ya perdi a mi súper compi de vista, (habiamos llegado al acuerdo que no nos esperaríamos). Me sentía muy bien, era la 3ª vez que subia la Mussara y la recordaba bastante dura, pero “xino-xano” la subí, no sé el tiempo que tarde, pero tuve sensaciones muy buenas.Paré en el avituallamiento, más que nada por buscar a mi compi, nosotras salimos de casa con nuestras propias provisiones, jejejee… ahora en las fotos veo que no estaba nada mal!! Todo el mundo comía, bebía, hacía sus necesidades… y yo, ya que todos ibamos vestidos prácticamente iguales, buscaba un manillar lila, jejjeee… como no lo encontré, decidí seguir. Mi objetivo fue siempre encontrarme con Roser, jejee… yo digo que fue eso lo que hizo que fuera un poco más rápido de lo habitual.Subo Mont-ral, voy a muy buen ritmo, inclúso adelanto a bastante gente, continúo hasta Capafonts, … me vuelvo a parar, aquí un poquito más de tiempo, mi obsesión era encontrar el manillar lila!! jejejee… aproveche para comer, hidratarme bien, ir al baño, jejejee… y estirar un poco las piernas, ahora venia el “Coll de picaljokvnasoudlsj” como dice nuestro amigo Sergi jejejee… y necesitaría fuerzas. Fue la parte que se me hizo más dura, menos mal que abajo ponía que eran sólo unos 5 kms. Una vez arriba, sabía que prácticamente era todo bajada. Llegué a Castillejos en un periquete, con unas vistas impresionantes aunque empezaba a bajar un poco de niebla, eso si, muchos de los que había adelantado subiendo, me pasaron la mano por la cara bajando, jejjeee…Ahora viene lo bueno!!! Voy bajando el Coll d’Alforja a una velocidad moderada, hacia viento, aquí ya la gente iba como “loca”, sobre todo los chicos, este tramo fue el que menos me gustó, había bastante circulación en sentido contrario. Llevaba un ratín sientiendo un coche detrás, intentaba acercarme a la derecha para que me adelantara y nada… pero que grata sorpresa!! 🙂  enseguida vi que eran  la Ana y el Sergi, me sentía muy bien, pero con la necesidad de saber algo de Roser, no la habia visto en todo el trayecto, pero por otro lado no era de extrañar porque está más fuerte que un toro, jejejee… así que lo más seguro era que ya estuviera en Reus, aproveche para preguntarles a ellos, pero al mismo tiempo a lo lejos me pareció que la llevaba delante, ellos me confirmáron que era ella, me extrañó la velocidad que llevaba bajando, primero pensé que me estaba esperando, la llamaba a grito pelado… 3-7, 3-7, me miraban extrañados, yo les decia… es a ella, jejejee…, me fui acercando y ya le vi unas manchas extrañas rojas en las piernas, y cuando me acerqué por su izquierda, se giró para mirarme… y a mi se me cayó el mundo encima!! 😦  me bajó el azúcar, me subió la tensión, yo que sé… casi me desmayo!! Le dije de parar, de llamar a alguién, pero no hubo manera… ella que es más fuerte que un roble, quiso continuar. Justo empezó a llover, lo que faltaba, la miraba y no me lo podia creer, se quejaba de vez en cuando de dolor, me explicó lo que le había pasado, aún gastamos alguna broma durante los últimos kms que hicimos como pudimos hasta llegar a Meta.

Luïsa Ruiz, ha estat la meva primera marxa, i l,ambient, els ciclistes, la carretera, el repte dels colls, assolir-los, les companyes de pinyo, vaja adrenalina en estat pur!
Ho vull repetir, entrenar, cuidar-te, tot son pros!
La pluja, el fred, la carretera mullada, l’organitzacio als talls, semblava una carrera.
La meta, he arribat be, menjo una mica, bec, i el cos m’ho agraeix. Hem arribat totes, xerrem, com t’ha anat, m’ha costat aquell coll…
Un bon mati de pedals i carretera… ho repetirem!

Luïsa Julve, experiencia inovidable i plena d’emocions. Recolzada pel meu home i per les pinyonaires sempre s’arriba ha meta amb plena satisfaccio i amb ganes de tornar-hi.

Pietat, per mi ha estat una experiencia impressionant. Una mica més i no puc participar perquè m’havia deixat les sabatilles i vaig haver de girar cua. Vaig sortir amb les Lluïses del caixó roig. Feia un dia lleig, amb molta humitat i vaig sortir molt malament, em va costar arribar a Vilaplana i vaig pujar La Mussara amb el ventolín a la mà i seguint un consell que em va donar la 3-7 un cop que també anava ben fotuda per l’asma. Aquí anava sola, a Vilaplana m’havien avançat Dolors, Isa i Roser però sempre em sentia acompanyada com tots portavem el mateix maillot…. Pujant la Mussara vaig veure la Monix i em vaig animar. no sabia encara el munt de gent que m’ajudaria a remuntar l’ànim. Quan vaig veure al Sergi i l’Ana vaig pensar en la sort que  tinc de conèixer gent tant meravellosa. A Capafons em vaig refer, allí m’esperava una altra sorpresa. estaven unes nenes de la meva tuturia am les seves mamis. Ja recuperada vaig empendre el Coll de Capafons i vaig veure una noia era l’Ascen! A partir d’aquest momento vaig començar a disfrutar de la cursa. No s’hem va fer pesat res, ni el xàfec que ens va caure de Castillejos fins el final, ni la Febró perquè portavem el millor entrenador del món, el José Luis, el seu xicot, que ens va portar com unes reines i ens feia riure quan pensàvem que ja no podíem més. Al final no va anar tant malament vaig trigar 4:44. I vaig acabar amb un somriure i amb ganes de repetir-ho el proper any amb les, que per diversos motius, no l’han pogut fer aquest any.

Isa, para mi fue una experiencia inolvidable, sólo con una nota negativa que fue el abandono de mi colega Carmen que no pudo participar a causa de una lesión. Doy gracias a mi marido y a mis compañeras de equipo, especialmente a Dolors, el apoyo de toda la gente que estaba fue esencial para llegar a la meta (Ana, Natalia, Sergi, Riba, Susi, Eva, Lidia…). Muchas emociones juntas.

Roser 3-7, qué explicaros de este gran reto. Todo comenzó con el entusiasmo de Carmen, nos lo trasmitió y nos fuimos apuntando. Comenzamos a prepararnos medio en serio, con mucha ilusión. Lo veía algo grande y no me equivocaba; lo fue. Por el camino hasta el día D sufrimos dos bajas importantes, lo sentí mucho pero había que seguir. Ya  llegó el día D, estaba tranquila, serena con muchísima ilusión y con mis compañeras ausentes en mi corazón. Ambientazo increíble, era un sueño para mí, iba a hacerla. Todas sonreíamos y nos dábamos ánimos, eramos la felicidad en persona. Había familiares y compañeros, habían venido a darnos ánimo (especial mención a mi Laura). Ya nos toca salir, pues ahí vamos. El transcurso de mi carrera ya la sabéis, pero a pesar de mi caída OS digo de corazón que disfruté, me emocioné y fue algo mágico. Dar gracias a todas mis compañeras y amigas de Pinyó y en especial a Sonia por darme las fuerzas para llegar a meta. La próxima, repetimos todas!! Me han quedado ganas.

Roser, es el primer cop que participo en una marxa i es impressionant que pugui aplegar tantíssima gent amb ganes de pedalar, tenia el nervis a flor de pell, per mi la road no es una de les meves disciplines però em vaig apuntar per poder gaudir de l’experiencia amb meves companyes de apinyofix, a primera hora ja em vaig trovar al Riba que va venir a desitjar-nos sort i després poc a poc vaig anar trobant totes les noies, la sortida de Reus va estar fulgurant, la Maria Dolors i jo anavem seguint la Isa, despés jo ja m’ho vaig pendre amb més calma i vaig anar fent poc a poc. Vaig pujar la Mussara xino xano em quedavem molts quilòmetres, quina il.lusió veure la Natalia, el Sergi i l’Anna, em vaig passar tota la ruta a estones acompanyada d’alguna companya i estones sola, el pitjor uns quilòmetres que vaig pedalar amb una cama com adolorida o adormida no se i sola ningu davant ningu darrera, jajajjaja. Però després alló va passar i vaig poder tornar a pedar més rapidet, quan vaig veure el cartellet de 80km vaig pensar només falten 17km uuuuffff això ja està i em va agafar un “subidón” que em va donar forces per arribar a meta. Al entrar a meta el primer que vaig sentir va ser la Susi cridant Roserrrrrrrrr, ajajjajajaja. quina illusió allí estaven ella i la Eva.  La Lidia que ens esperaba amb aquella coca tan bona.

Cristina, La jornada va començar una mica girada, amb problemes mecànics que em van fer perdre el grup i, de fet, tota la resta de participants. Un cop solucionat, vaig trobar la ruta com vaig poder i procurar trobar alguna pinyonaire. La pujada a la Mussara se’m va fer curta, doncs anava xerrant amb una noia de Castellar del Vallès i allà vaig trobar-me amb la Kitty, el Reca y la Keca, així com la Ana i el Sergi, grans supporters!! Seguint amb l’intent d’atrapar la resta de pinyonaires, al segon avituallament saludo a la Monica Cidoncha i a la Pietat. Segueixo tirant i penso que no poden estar tant lluny… A Castillejos començen a caure 4 gotes que en poc es converteixen en pluja. Baixada de Castillejos i d’Alforja, passada per aigua, amb vent i molt de fred. No sentia les mans, tremolava com una fulla al vent… Per sort, ja quedava poquet i a l’Aleixar ja no plovia. Seguia pensant que no podien estar massa lluny però pedalar sola sempre és més complicat… Un cop ja a Reus intento apretar però el terra moll fa que sigui perillós apurar. Arribant a meta vec la Susi, que m’aplaudeix i em fa molta il.lusió! Vaig cap a l’avituallament per recuperar i beure i allà estant la resta de pinyonaires… Bufff… Ho he intentat però no les he pillat fins al avituallament post-meta…jajajaja…. A pesar de tot, ha estat un circuit preciós, una bona organització i tot i no poder gaudir amb les pinyonaires, un companyerisme desbordant tant de les participants com dels supporters. Un record maco i una cursa que repetiré!
Mónica Molina, me lo pasé  genial decidimos hacer la cursa con Kitty, Reca no quiso dejarla sola y fuimos los tres muy bien…..muy chula la experiencia un ambiente genial….los últimos 20km iba cao entonces le tocó a Kitty apoyar, hicimos pinya los tres hasta llegar a meta…Después de 20, años este chico sigue sorprendiéndome!!, me encanto ver a toda la gente que conozco animando tanto por el camino como en la llegada, el ambiente genial, como algo gracioso en uno de los avituallamientos Reca y Kitty se pusieron a comer magdalenas como locos, no sabia si estaba en el Fondo Polar o en un concurso de comer magdalenas, ajjajajaja. La llegada fue genial.

Montse “Kitty“, el dissabte de la Polar, tot i que em vaig aixecar amb molt mal de gola i malestar general, vaig decidir participar-hi perquè era la meva primera vegada que anava a una prova d’aquest tipus i em feia il.lusió. La sortida va anar bé fins a Vilaplana. Quan vam començar a pujar la Mussara, el refredat va fer que no pogués respirar bé i m’ho hagués de pendre amb calma. Amb mi venien el Reca i la Mònica Molina, que em van acompañar tota la cursa, cosa per la qual els estic molt agraïda, ja que em van animar tant que em va permetre poder completar-la. Vaig estar patint fins arribar al avituallament de Capafons. Un copa allà vaig menjar una mica “per cert les magdalenes estaven DE MUERTEEE!!!”,  i el Reca em va donar un gel i sembla que em va sentar bé, ja que vaig  reviscolar una miqueta i vaig poguer continuar força més bé. Juntament amb la satisfacció d’haver-la pogut completar, em quedo amb l’arribada a la meta i trovar-me amb la meva familia i amics allà.

Ascen, Iba con mucho miedo porque era mi primera marxa cicloturista pero cuando iban pasando los km se iba conviertiendo ese miedo en superacion personal que es la mayor recompensa!!! Tambien disfrutando del ambiente, del paisaje y de las compis pinyonaires!!!

Espero que us agradin les petites i no tan petites cròniques de totes nosaltres, ara deixo un recull de fotografíes cortesía de la nostra estimada Ana, que les ha fet amb tot el carinyo i el Sergi que li va fer de taxista per poder estar a tot arreu.

Roser.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

 

 

CRÒNICA 12-18 DE MAIG

Hola pinyonaires! una mostra de les sortides intersetmanals en imatges:

 

DISSABTE: sortida d’entrenament per a la Cursa Polar Gran Fondo, amb el Gallu, la Mònica, la Pietat i el Fona (crec que no em deixo ningú). Van fer un total de 102,2 km. amb 2154 de desnivell i una velocitat mitja de 22,4 en 4,33 (dades xafardejades de l’Strava del Gallu). També van perdre 2754 calories, au, ja ho he dit tot. No consta cap sortida BTT

DIUMENGE: dues sortides btt: una rapideta per estar a les 11 h. a casa, amb el Jesús, la Núria, la Montse, la Sònia, la Maite i jo mateixa. El Jose Luis també havia de venir, però va haver d’abandonar aviat per problemes tècnics. Vam fer 31,3 km en un pim-pam pels voltants de Mont-Roig, amb una incidència estranya, i és que tot i que no vam fer cap pujada, tots els camins que vam fer van ser de baixada (!!!!!?????). A mi em consta que vam cremar 420 calories, que van quedar en res amb els croissants de xocolata que ens vam jalar al Quin Cacau. Ahhh, i per entremig ens vam trobar l’Abeja Maya!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

L’altra sortida btt la van fer la Raki, la Fina i la Mariana a Vilanova en plan revival, una ruta de les que fèiem al principi, amb pujada de la Raquel inclosa i cagatelorito, així com esmorzar a l’Amadeu, que aquestes no perdonen.

I també el grup de les Dolors amb la Isa, la Lluïsa, la Montse i els respectius van fer una ruta xula xula a la Vall Fosca, una etapa de Pedals de Foc en concret: Espui, Triador, C0ll de la Portella, Coll d’Eixol i Espot, amb un total de 42 km. i 1500 de desnivell. Les fotos que ens han deixat són espectaculars!

Menció especial del nostre grup de pinyonaires runners, que han participat a la Cursa de Bombers de Cornudella, amb molt bones sensacions i tots equipadets amb la roba oficial de l’equip, el Trail Cambrils.

CRÒNICA DEL 5 AL 11 DE MAIG

SORTIDES INTERSETMANALS; MOLTES FOTOS I XULES.

DISSABTE: Sortida de btt als miradors de Mont-roig, aventura aventura seguint una ruta de gps que algú, jajjajajajaj els hi va pasar a questes noies tant wuapes. I la Eva també va sortir a fer trail per la muntanya, un bon ruton.

DIUMENGE: Sortida btt 59 km 996 m desnivell. Rutes varies. Acabant e Puigcerver, amb un grapat de fotos. I sortida de trail per la muntaya del refugi de la Mussara a Prades i tornada al refugi, 22km.

Que tingueu una bona setmana, Roser.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.